dissabte, 16 de febrer de 2013

CAVIL·LACIONS


És el matí, molt aviat, com que fa estona que no dorm s’aixeca i obre la persiana. El dia tot just comença a clarejar. Sembla que serà molt fred, una cobertura blanca de gebre vesteix arbres, teulades  i carrers.
 
S’asseu al escriptori, on hi ha una carta començada des de  fa uns dies, li dona un cop d’ull , “Estimada filla, desitjo que tot et vagui molt bé per Sant Francisco, que t’hagis acostumat al nou treball, als nous amics  ... “
 
 Els seus dits llargs i prims acaronen la ploma daurada que li va enviar la filla com a regal de reis. Deixa el paper  i comença a cavil·lar,   “després  l’acabaré, d’avui no passa. He d’explicar-li  la veritat, cal que ho sàpiga, no puc dilatar-ho més”  Potser seria millor dir-li per telèfon, però, ...no  millor per carta  . S’apropa a la finestra i mira a fora absorta, “si almenys  no fos tant lluny, si la pogués veure de tan en tant., parlar amb ella cara a cara.  No vull fer-li mal, ni que pateixi, però ho ha de saber.”
 
Un aire gèlid traspua per la finestra entelant els vidres, és el contrast de la calor de dins amb el fred de fora. ella, com tantes vegades ha fet últimament  ajorna la qüestió per més tard.
 
Després d’una dutxa i prendre un petit desdejuni de nou torna a la carta; a les cavil·lacions: Estava tan lligada al seu pare, era el seu ídol,  i ella,  era per ell la nineta del seus ulls. La va afectar tan la seva mort, aviat ja en farà dos anys... i llavors amb aquell treball a Sant Francisco. Volia deixar-ho tot, quedar-se.  La vaig haver d’empènyer perquè marxés, “el teu pare no t’ho perdonaria” –li deia-  Com la vaig trobar a faltar. Com els vaig trobar a faltar tots dos. Quina soledat!  i ara Déu meu, com s’agafarà tot això. Truquen a la porta deixa la carta de nou.
 
Al vespre la carta encara és al mateix punt. Està decidida a acabar-la. Repassa el text escrit, mentre agafa una ametlla i se la posa a la boca,  els pensaments de la filla retornen. Primer trucava cada dia, després va anar espaiant les trucades, que si la feina... jo ho entenc. A l’estiu tornarà. Falten només sis mesos;   la dona s’esglaia, un calfred  li recorre el cos. Es concentra de nou en  aquell paper blanc amb quatre gargots.
De sobte truca el telèfon, un gran sobresalt  s’apodera d’ella, una gran tremolor l’envaeix quan  escolta aquella veu a través del aparell,
-          Hola! Mare, com estàs?
-          Bé, bé i tu? respon  la dona confosa
-          Que et passa –pregunta la filla
-          Res, estic bé. Estava escrivint-te una carta.
-          Deixat de cartes i diguem que et passa.  Et tremola la veu
-          És que no esperava que em truquessis.
-          Si no em dius que et passa, ho deixo tot i vinc cap aquí.
 La dona sap que no te volta enrere, sap que ha de confiar en la seva filla. No pot amagar mes aquell secret i decideix parlar amb franquesa. Prenent coratge comença a parlar
-          Saps en Victor, el vidu del capdavall del carrer... doncs sortim junts.
-          No em diguis que us caseu
-          No això no,  potser viurem junts
-          Està be que no us caseu. Però portaràs un home a casa a viure al lloc del pare.
-          Viurem  a casa seva. M’ha ajudat molt. Ens estimem.
-          Se’m farà estrany veure’t amb un altre home, però vull que estiguis bé. Això es el que volies dir-me el que t’angoixava.
-          No, no és una altre cosa....
-          Que passa?
-          És que no se com dir-t’ho.
-          Va, digues,  no m’espantis.
-          Es que...estic embarassada. D’aquí tres mesos tindràs un germanet.
-          Q.........
-          Marta, Marta , m’escoltes.  Necessito que ho entenguis, que em comprenguis!
 
 Han passat  8 mesos, som  a començament de tardor, fa un dia clar i plàcid,  pel parc d’aquella  petita ciutat,  passegen mare i filla cada una amb un cotxet i un nadó dintre,  el de la filla recent nascut . Precisament el dia de la trucada,  era per comunicar a la mare la nova del embaràs, i que vindria a tenir el fill a Barcelona on ja es quedaria a viure per una bona temporada.
 
– 11 de febrer de 2013-

2 comentaris:

  1. Un escrit ben original la vida, de vegades, té coses que no ens hauriem pogut imaginar...
    Petonets i bona stmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola M. Roser, si la vida té sorpreses inimaginables, i a vegades fins i tot la realitat supera la ficció.
      Petonets i també bona setmana

      Elimina