dimecres, 6 de febrer de 2013

COMPANYS DE COL•LEGI.


Dos homes es troben pel carrer. Es miren mútuament i amb gest de sorpresa es reconeixen. Es saluden i miren els estralls que els anys passats han marcat en llurs fesomies des que es van veure per darrere vegada. Tot just, havien acabat els estudis de secundària.

En Joan va arribar a cursar els estudis per mèrits propis. En Pere per mèrits de la bona posició econòmica de la seva família. Així clar i net, un va estudiar i va continuar estudiant gràcies a beques i fer malbé els colzes damunt la taula durant hores i hores. també nits senceres.

El Pere va estudiar dedicat en gran manera a l’esport, i gràcies a les aportacions i regals del seu pare va aconseguir acabar certs estudis. Però es va enrolar en el navili, que anava vent en popa, de la indústria familiar. A més va fer un bon abordatge amb el seu casori amb l’Enriqueta. Una noia de bona casa i bon cabdal, potser una mica lletja i beneita, però tot no es pot demanar a la vida. Per segons quines coses sempre podia trobar una substituta.

El Joan no va fer tan bon casori però la noia va sortir assenyada i estalviadora i tots dos van anar endavant a la vida. Aquí feien un pedaç i allà sortia un altre estrip, més treballant l’un al costat de l’altre van anar sorgint les veles de la seva nau.

Recorden els vells temps, ambdós han quedat vidus. Estranya situació que no es dona gaire a la vida. Una es va quedar sense esmà de tant cosir veles estripades. L’altra dels rampells del pendó del seu home. Pobre noies tan patir, i en un tres i no res, van deixar abandonats els seus estimats homes.

Bé, això d’abandonats només en el cas del Joan, que el Pere coneixia, millor dit havia après, moltes rutes durant la navegació de la seva existència.

El Pere continuava essent ric. L’empresa familiar havia anat a orris, però malgrat els pocs estudis va aprendre el suficient per emmagatzemar i entaforar en petits forats fiscals una bona fortuna.

El Joan estava ben situat, disposava d’una bona pensió i tenia unes petites inversions que l’ajudaven a viure amb cer folgança.
¾   Caram, Joan. Quants anys han passat . Donem-nos una abraçada, vam ser uns bons amics a la nostra joventut.
¾    Sí. Pere. Més quants anys han passat...
¾    I panys. Què em sembla si anem al bar. Seurem no estona i...

Entren al bar de la cantonada de la propera plaça i s’asseuen a una tauleta arraconada que els permet veure passar la gent i estar resguardats de la xafarderia dels altres usuaris del local. S’acosta el cambrer i el Joan demana (és a prop del migdia) un bíter i el Pere un aigua mineral sense gas.
¾   Home Pere. Podries prendre, un cop que ens veiem una cosa almenys una mica més decorativa, no aigua pura i cristal·lina que fa plorar fins i tot el got.
¾    Quan siguis gran ja t’ho trobaràs. De jove bevia tot el que volia, però ara de gran, m’haig de cuidar i tenir ben poques alegries.
¾    No diguis gran, però si vam anar junts a col·legi!
¾   Joan tot el que vulguis, però fa poc m’han passat desgràcies que m’han afectat profundament.
¾    A sí, potser la mort de la dona.
¾    Va! L’Enriqueta era una bona companya però feia temps que ho veia vindre. A més sempre a missa, exercicis espirituals, novenes, etc. Vaig pensar que resava per mi, perquè ella no podia haver comès tants pecats.
¾    Aleshores...
¾    Mira, el Jaguar se’m va espatllar. En la torra d’Olot es va esfondrar la piscina i s’ha d’arreglar. La gosseta ha mossegat a la Meula, la gata. A pagar al veterinari. Amb aquest desordre he agafat una depressió de cavall i el psiquiatre només fa que treure’m calés. Noi, no sé on aniré a parar.
¾    Tu Pere, deus de tenirr masses coses. Mira’m amb el piset, la paga, unes curtes vacances i una mica d’esport jo vaig fent. Sort tinc que sempre vull provar coses noves. Nous projectes els hi dic, però em donen vida. Segurament molts d’ells no els assoliré mai.
¾    No estàs gens malament. Et tinc enveja.
¾    Jo també te’n tinc pels teus diners, no a la ximplesa de la teva vida i els teus plors.
¾   Deixa-m’ho estar, una abraçada i ens tornem a veure.

Així ho fan. Tots dos tenen la certesa que no es tornaran a veure, pot ser i tot si es veuen de lluny es faran una salutació i un somriure. Però s’evitaran perquè malgrat el temps de joventut la vida els ha separat i la realitat del món ha estat diferent en cada cas i situació.

El Joan i el Pere són dues mostres de la diversitat de l’existència, més hi ha altres que el  seu treball i la seva vida no ha estat tan pròspera. Si ara poséssim en un cantó al Pere i l’altre el Salvador, altre company de col·legi que no va poder estudiar per manca de recursos i va haver de treballar en una fàbrica, tampoc es podria equilibrar la balança i la diferència de la vida.

Miquel Pujol Mur                                           

Berga, 26/01/2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada