En Joan va arribar a cursar els estudis per
mèrits propis. En Pere per mèrits de la bona posició econòmica de la seva
família. Així clar i net, un va estudiar i va continuar estudiant gràcies a
beques i fer malbé els colzes damunt la taula durant hores i hores. també nits
senceres.
El Pere va estudiar dedicat en gran manera
a l’esport, i gràcies a les aportacions i regals del seu pare va aconseguir
acabar certs estudis. Però es va enrolar en el navili, que anava vent en popa,
de la indústria familiar. A més va fer un bon abordatge amb el seu casori amb
l’Enriqueta. Una noia de bona casa i bon cabdal, potser una mica lletja i beneita,
però tot no es pot demanar a la vida. Per segons quines coses sempre podia
trobar una substituta.
El Joan no va fer tan bon casori però la
noia va sortir assenyada i estalviadora i tots dos van anar endavant a la vida.
Aquí feien un pedaç i allà sortia un altre estrip, més treballant l’un al
costat de l’altre van anar sorgint les veles de la seva nau.
Recorden els vells temps, ambdós han quedat
vidus. Estranya situació que no es dona gaire a la vida. Una es va quedar sense
esmà de tant cosir veles estripades. L’altra dels rampells del pendó del seu
home. Pobre noies tan patir, i en un tres i no res, van deixar abandonats els
seus estimats homes.
Bé, això d’abandonats només en el cas del
Joan, que el Pere coneixia, millor dit havia après, moltes rutes durant la
navegació de la seva existència.
El Pere continuava essent ric. L’empresa
familiar havia anat a orris, però malgrat els pocs estudis va aprendre el
suficient per emmagatzemar i entaforar en petits forats fiscals una bona
fortuna.
El Joan estava ben situat, disposava d’una
bona pensió i tenia unes petites inversions que l’ajudaven a viure amb cer
folgança.
¾ Caram,
Joan. Quants anys han passat . Donem-nos una abraçada, vam ser uns bons amics a
la nostra joventut.
¾
Sí.
Pere. Més quants anys han passat...
¾
I
panys. Què em sembla si anem al bar. Seurem no estona i...
Entren al bar de la cantonada de la propera
plaça i s’asseuen a una tauleta arraconada que els permet veure passar la gent
i estar resguardats de la xafarderia dels altres usuaris del local. S’acosta el
cambrer i el Joan demana (és a prop del migdia) un bíter i el Pere un aigua mineral
sense gas.
¾ Home
Pere. Podries prendre, un cop que ens veiem una cosa almenys una mica més
decorativa, no aigua pura i cristal·lina que fa plorar fins i tot el got.
¾
Quan
siguis gran ja t’ho trobaràs. De jove bevia tot el que volia, però ara de gran,
m’haig de cuidar i tenir ben poques alegries.
¾
No
diguis gran, però si vam anar junts a col·legi!
¾ Joan
tot el que vulguis, però fa poc m’han passat desgràcies que m’han afectat
profundament.
¾
A
sí, potser la mort de la dona.
¾
Va!
L’Enriqueta era una bona companya però feia temps que ho veia vindre. A més
sempre a missa, exercicis espirituals, novenes, etc. Vaig pensar que resava per
mi, perquè ella no podia haver comès tants pecats.
¾
Aleshores...
¾
Mira,
el Jaguar se’m va espatllar. En la torra d’Olot es va esfondrar la piscina i
s’ha d’arreglar. La gosseta ha mossegat a la Meula, la gata. A pagar al
veterinari. Amb aquest desordre he agafat una depressió de cavall i el
psiquiatre només fa que treure’m calés. Noi, no sé on aniré a parar.
¾
Tu
Pere, deus de tenirr masses coses. Mira’m amb el piset, la paga, unes curtes
vacances i una mica d’esport jo vaig fent. Sort tinc que sempre vull provar
coses noves. Nous projectes els hi dic, però em donen vida. Segurament molts
d’ells no els assoliré mai.
¾
No
estàs gens malament. Et tinc enveja.
¾
Jo
també te’n tinc pels teus diners, no a la ximplesa de la teva vida i els teus
plors.
¾ Deixa-m’ho
estar, una abraçada i ens tornem a veure.
Així ho fan. Tots dos tenen la certesa que
no es tornaran a veure, pot ser i tot si es veuen de lluny es faran una
salutació i un somriure. Però s’evitaran perquè malgrat el temps de joventut la
vida els ha separat i la realitat del món ha estat diferent en cada cas i
situació.
El Joan i el Pere són dues mostres de la
diversitat de l’existència, més hi ha altres que el seu treball i la seva vida no ha estat tan
pròspera. Si ara poséssim en un cantó al Pere i l’altre el Salvador, altre
company de col·legi que no va poder estudiar per manca de recursos i va haver
de treballar en una fàbrica, tampoc es podria equilibrar la balança i la
diferència de la vida.
Miquel Pujol Mur
Berga, 26/01/2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada