dimarts, 4 d’octubre de 2011

ACOMIADAMENT

És el bar de la terminal de l’aeroport. Pel fil musical, quan no parlen pels altaveus per comunicar instruccions als viatgers, se sent la veu lleugerament tremolosa d’en Joan Manel Serrat. Sonen contínuament una darrere de l’altra, balades com: Paraules d’amor, Cançó de matinada, Cançó de bressol i demés temes del seu repertori, fins a la premiada i polèmica La, La, La però, cantada en català.

Passen contínuament tripulacions dels diferents avions que s’enlairen: fan un gran soroll quan aixequen el vol, com es veu a través de les parets de vidre de l’edifici. Amb el seu carretó de l’equipatge i vestint l’uniforme de les diferents companyies aèries passen els comandants, els segons, els enginyers de comunicacions i les hostesses. També les persones encarregades de fer embarcar i controlar les reserves dels passatgers. Les llums de tot l’aeroport tenen una davallada de tensió i quasi s’apaguen, però sols s’amorteix una estona la seva claror i al poc temps llueixen amb més força.

 És el mateix, cada dia a aquesta hora! - se sent que diu un cambrer a una senyora asseguda a un tamboret de la barra del bar -.Sembla com si els agafes de nou fer el canvi d’il•luminació a la matinada. Mai n’aprendran!

La parella és asseguda amb una tauleta al costat de la columna, tocant a la caixa vermella on hi ha la mànega dels bombers, protegida pel vidre. Tenen davant seu, a sobre el marbre de la taula, les restes dels esmorzars, que acaben de prendre. Queden als plats residus del pastís de cireres i a les tasses del cafè amb llet una mica de líquid cremós, de color beix clar.

Tenen aproximadament una trentena d’anys i van ben vestits. Ella vesteix amb jaqueta i pantaló gris, amb sabates negres de mig taló, i al respatller d’una de les cadires hi ha un abric de pell girada de bona qualitat. És morena, d’ulls verds i bastant alta. Ell també és moreno i alt, d’ulls foscos i porta ulleres, va vestit amb jaqueta i pantaló de color blau marí i porta corbata.

Estan agafats de la mà, però en les seves expressions és veu la tristesa per la propera separació i quelcom alguna raó més es transparenta en els seus semblants. Ella té, a terra, al seu costat, una petita maleta de viatge i ell, un maletí de pell apropiat per portar documents. Al costat de la mà d’ella hi ha les reserves de l’avió i els documents d’embarcament de la resta de l’equipatge.

 Clara, de veritat creus és necessària aquesta marxa als Estats Units. Ja sé que és una gran oportunitat per a la teva carrera, Més, pensa amb els que ens quedem. El Roger és molt petit, sols té quatre anys i jo que t’enyoraré molt- això ho diu l’home, en Marc, el marit -Si us plau, no arrufis el nas ni facis aquest gest que ja me’l conec. Però et sembla que serà bo per a tots ?
 Mira Marc, ara no tornem a començar. Ja t’ho he dit moltes vegades que és una ocasió que no me la puc perdre. L’oferta americana és molt important, no sols econòmicament, sinó també com a forma de justificar els sacrificis que els meus pares van fer per pagar-me la carrera, almenys que vegin que ha servit per alguna cosa. És un gran laboratori, em donen una tasca de recerca molt interessant i puc assolir una posició professional que en els laboratoris del cridaner i exigent del teu conegut, el senyor Carrasqué, mai podré obtenir.
 Dius dels teus pares, més ahir quan vam anar a sopar no feien pas cara de contents, el teu pare somicava i la teva mare, a la cuina, plorava i no era de pelar cebes com deia, quasi sanglotava.
 Marc, estàs carregat de romanços. Això es perquè els maquinadors dels teus pares els van està escalfant el cap- li contesta la Clara.
 I el nostre fill. En Roger, ara que comença el col•legi, que li semblarà no veure a la seva mareta, tal com diu.
 No tornem, Marc! Ja t’ho he dit, l’Engràcia n’ha tingut cura des de petit i sap amanyagar-lo, a més hi ets tu, els teus pares i si tu vols, fins i tot, els meus. A més, ja saps que he deixat preparada la càmera Web-cam i l’ordinador; i em podrà veure i parlar cada dia.
 Et sembla que serà el mateix? La mare perfecta a distància, a l’altre costat del món- la seva veu es torna una mica aspre-. Ja l’abraçaràs quan caigui i es faci mal.
 Prou! M’ha costat molt prendre aquesta determinació. Malgrat tot ho haig de fer, si de veritat valc vull ser de les primeres en la meva feina. Ja t’ho vaig dir quan ens vam casar.

Una veu nasal se sent pels altaveus.

 Senyors viatgers del vol 652 de Lufthansa amb destí Seattle, via Nova York, embarquin per la porta cinquanta-una- i després ho repeteix amb diferents idiomes.

Escoltant les paraules de l’altaveu, ella s’aixeca amb lleugeresa, ell amb recança, intentant amagar el seu malestar.

 Marc ,me n’he d’anar. L’avió sortirà d’aquí pocs moments- diu la dona.

Ambdós agafen els seus maletins i l’abric i marxen a la porta d’embarcament. En arribar es fan una forta abraçada i un petó, però hi ha una mena de fredor en la rigidesa de la posició dels seus cossos.

Ella pren la seva maleta i l’abric i camina cap on són les hostesses. El la mira amb ansietat des de la barana de tancament.

 Adéu Marc, parlarem, vindreu i vindré, ens veurem molt sovint, ja ho veuràs, Petons a en Roger.
 Adéu Clara, telefona’m quan arribis.
 Tan, bon punt arribi us trucaré, vigila l’ordinador.

Marxa pel passadís i fa com una petita ensopegada, per un moment fa la impressió que volgués tornar enrere, més agafa fort les nanses del maletí i desapareix al passar la porta.

En Marc segueix agafat a la barana, fins força estona després de haver marxat, s’eixuga una llàgrima que baixa d’un del seus ulls, mentre es repeteix interiorment:

 Els homes no ploren mai- com em deia el pare quan era jovenet.

Amb el cap cot marxa en direcció a l’aparcament. Li sembla com si un lladre li hagués robat una part del seu cor. Mentre pel fil musical sonen les paraules del cantautor.

Paraules d’amor senzilles i tendres,
En teníem prou amb tres fases fetes
Que havíem après d’antics comediants,
D’històries d’amor, somnis de poetes.
Ella qui sap on és,
Ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més.
Paraules d’amor...

REFLEXIÖ: En cert moment a l’escriure aquesta narració vaig tenir la temptació de canviar de situació els personatges i em vaig adonar que:

1r.- Marxant la Clara ens demostra que és una dona ferma, que sap el que val i ho vol demostrar.

2n.- Marxant el Marc; és un carallot, que abandona la família cercant molins de vent.

Tot és segons el cantó del mirall per on es mira.

Berga, 12 de novembre de 2006

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada