dijous, 6 d’octubre de 2011

RECICLAR

Paraules: subtilesa, en orris, alabances, existissin taronja, empixonar, eixorc, característics, polèmica, vincle.

Davant de l’ordinador, amb les mans al cap i el pensament absent. Cansat i sense esma de res, eixorc d’idees, ja fa mitja hora que està així, i demà ha d’entregar l’article que ha de sortir a la columna del diari. De sobte es dona un cop al cap, necessito que se’m acudeixi alguna cosa...urgentment, però la closca continuava buida.

Es la única feina que té ara, dos articles a la setmana, al diari Avui, gràcies a ser amic del director, des que fa un parell d’anys va perdre una bona feina que tenia.
S’aixeca d’una revolada i se’n va a buscar una cervesa a la nevera, és la última que li queda, aquesta és buida del tot; només hi ha una taronja i mig paquet de galetes. Des que la setmana passada va marxar la Lídia, la seva companya, que el Manel no ha sortit la porta de casa.

Quina subtilesa, n’estava fart d’ella quan estaven junts, moltes vegades l’un passava del altre, com si no existissin, però en el fons sabia que era allà. Ara la trobava a faltar. Si que tenia la pau i la tranquil•litat, que deia li feia falta per concentrar-se i escriure, però ara, aquella calma li feia basarda, a més tindria la casa arreglada i la nevera plena i això també es ho trobava a faltar.
De fet hauria d’estar content de tornar a ser lliure, ja feia temps que s’havia acabat entre ells, l’amor i l’apassionament dels primers anys, ara el vincle que els unia era més aviat de amistat i conveniència, tot hi que sovint és discutien i es tiraven els trastos pel cap.

Tot va començar amb aquella maleïda polèmica sobre el medi ambient l’ecologia i el reciclatge. “Jo deia que eren collonades totes aquelles coses, però ella deia que era necessari de preservar i conservar el nostre planeta i reciclar era un mitjà per aconseguir-ho. Llavors ella va dir que ja estava farta d’aquesta vida inútil que portava, que volia canviar de vida, fer coses útils pels demés, i dedicar-se al ecologisme per salvar el Planeta de la destrucció. Jo se li’n vaig en riure, li vaig dir que què volia fer als cinquanta anys, sinó fer de tia-àvia dels seus renebots” Ella va callar en sec, és va empixonar i se’n va anar a fer un tomb.

Les dues setmanes següents, no és va parlar més del assumpte i jo em vaig creure que ja tot havia passat, una discussió com tantes altres, però la cosa no va ser així.
Dilluns de la setmana passada, la Lidia estava omplint maletes
- Que fas -li vaig dir
- me’n vaig. Tu no creus amb mi, ni t’importa les coses en que crec i vull fer i a més te’n burles. De fet ja no tenim res en comú, com teníem de primer
- però jo et necessito –vaig dir encara
- si, per fer-te de criada i posar-te el plat a taula. Me’n vaig amb Greenpaeace, en una caravana recorrerem Europa, lluitant contra els aliments transgènics. El mes que ve bloquejarem el Port de Rotterdam , per evitar el transport il•legal de carn de balena del Japó.... i què, segueixo?
- I la teva feina, a la Diputació? Encara vaig preguntar
- Ja l’he deixada, ara acabo de cobrar el “finiquito”. Ho sento, d’aquí en endavant et tindràs d’espavilar sol amb les despeses del pis...i les teves.
I així es va acabar tot, quinze anys de convivència se’n van anar en orris. Primer em vaig alegrar, però va durar poc, com ho faria ara per subsistir? Amb la misèria que cobrava. El pis és antic i pago poc, però les altres despeses pugen força i les coses de menjar , neteja i moltes d’altres sempre el comprava la Lídia. Dintre seu bullia un garbuix enorme de sentiments

I ara allà, col•lapsat davant la taula amb la cervesa. Avui hauré de sortir per força comprar alguna cosa per menjar, però abans he d’acabar l’article, -pensava- no puc perdre l’única font de minsos ingressos que tinc. Se’n torna cap a l’ordinador, i s’esprem el cap una vegada més.

Al pensament només hi tenia la Lidia, la seva obsessió per l’ecologisme, per reciclar, “cada cosa separat, la brossa,les deixalles, el vidre, el cartró, els envasos i llaunes... les altres coses al rebuig...” N’estava fins als nassos de sempre haver de mirar on tirava cada cosa i encara a vegades no ho encertava.


A partir d’ara s’ha acabat el reciclar; tot a la mateixa bossa i al primer contenidor que trobi, que ho tríi l’alcalde si vol...
No... no he de pensar en això, em cal concentració... he de treballar... escriure...
Però els característics colors de les diferents bosses i cubells de les escombraries apareixien de nou dins el seu cap. De cop i volta se li va encendre la bombeta ... “ Reciclar ” vet aquí el tema, i va començar a escriure.
“La necessitat de protegir el medi ambient......” Totes les teories, i idees sobre el medi ambient i el reciclatge de la Lídia van anar agafant forma i als vint minuts tenia l’article llest. El va enviar per e-mail a la redacció, es va arreglar una mica i va sortir al carrer.
Així que li toca l’aire a la cara, aixecant els braços enlaire exclama : Gràcies Lídia, allà on siguis i sort

Aquell va ser el primer d’una sèrie d’articles sobre el tema, que van merèixer les alabances del seu cap, van agradar als lectors i sobretot van servir per ajudar al Manel a sortir d’aquell immens pou on anava caient.

11 d'abril de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada