dissabte, 1 d’octubre de 2011

EL PERDÓ


Paraules: viatge, presagi, plantada, aldarull, gom a gom, apoteòsic.

Quan temps fa que no tornava per aquí, la petita ciutat que em va veure néixer, potser ja fa vint o vint-i-cinc anys... no ho se; com passa el temps!. El records dolços de la infantesa és barrejaven amb els amargs de la seva joventut.
Cansada del llarg viatge, estava allà plantada a la porta del petit hospital dubtant entre entrar o anar a prendre algun aliment reconfortant al bar del davant. Finalment entra al bar i demana un cafè amb llet i una pasta, mentre descansa davant la tassa de líquid fumejant repassa els últims esdeveniments.

Aquella trucada d’ahir la tarda ja va ser un mal presagi, la directora del centre em va dir sense embuts que la meva mare s’estava morint i que demanava per mi, cosa que em va estranyar molt, i vaig estar tot el vespre dubtant si venir o no, sense poder agafar el són. Finalment cap a la matinada una cosa més forta que jo m’ha fet decidir agafar el cotxe des de Madrid i he vingut d’una tirada, perquè? Ni jo mateixa ho se! Per veure la mare? Realment la puc considerar la meva mare? Tinc ganes de veure el seu final? de poder perdonar-la i abraçar-la? i...ella em vol veure? L’orgull i la ràbia encara bullien amb força dintre seu.
Havia estat mai la meva mare? Si, encara recordava els dies feliços de la infantesa, amb els pares , quan jo i el meu germà Lluís érem petits...la casa, els jocs, i el pare que ens portava a la fira i els dinars dels diumenges tot junts, i aquelles misses i rosaris tan llargs amb la església plena de gom a gom. Mentre vaig anar fent el que ells volien tot va anar bé, però cap els catorze anys vaig deixar d’anar a l’església i començar a sortir amb nois i ja van començar els problemes, sobretot quan els dissabtes tornava a casa a les dues de la matinada. Esbroncades i males cares eren a l’ordre del dia. –És una adolescent rebel- comentava la mare amb les veïnes, encara puc sentir-la, i això feia que la meva rebel•lió anés en augment. Estava farta de fer els que els altres volien. Perquè tothom m’havia e dir el que havia de fer?

Ara, a partir dels divuit anys quan vaig marxar de casa, per anar a viure amb el Genís, la cosa va canviar totalment, el aldarull que és va armar va ser apoteòsic, primer van fer tot el possible perquè el deixés, i tornés a casa amb ells, perquè això era deshonrar-los. Al no poder-se sortir amb la seva van intentar que ens casséssim, almenys que no visquéssim en pecat. El que els fumia era el que la gent pensessin d’ells. Les maleïdes aparences!
També em van desheretar, i finalment van dir-me que ja no em consideraven filla seva. Jo vaig fer el que se sol fer en aquest cassos , passar d’ells i fer la meva vida, el més trist és que en aquest odi contra mi, van arrossegar al meu germà, qui tampoc va voler saber mai més res de mi, ni em va fer saber que és casava, ni tampoc em va comunicar el naixement dels seus fills, dos nebots que encara no coneix-ho. Vaig fer algun intent d’acostar-me a ells, però va ser en va.

Sempre, tan les penes com les alegries me les he passat sola, els dos avortaments que vaig tenir, sort del Genís, esperàvem tant tenir un fill, aleshores encara estàvem bé, ara crec que ha estat una sort no haver tingut cap fill, perquè així sóc lliure i em dedico al que vull, la meva professió de model m’encanta, així com no estar mai al mateix lloc, la llibertat és la major felicitat, encara que a vegades és trist no tenir cap familiar per recolzar-se, sort tinc dels amics.
El que més m’ha dolgut de tots els menyspreus que m’han fet, va ser que no em van dir res de la mort del pare, me’n vaig assabentar per uns coneguts. Jo al pare l’estimava molt, ell a vegades tímidament em defensava, però, a casa la que manava era ella, i es feia tot el que ella deia . Llavors em vaig dir que això no li perdonaria mai; però el pas del temps m’ha ensenyat que les rancúnies no són bones i per viure un mateix en pau cal saber perdonar. , però podré? No se com entrar ni enfrontar-me a ella, tinc el cor encongit. Potser ja haurà mort? Aquest pensament l’alleugeria i l’entristia alhora.

Finalment deixant les pors enrere, faig el pas i obro amb decisió la porta d’aquella habitació del hospital. En mig de la penombra és distingia la silueta prima, coberta amb un llençol, que un lleuger respirar movia acompassadament. Una acompanyant forana que seia a una cadira era la única persona que li feia companyia. Vaig acostar-me al llit, i ella va obrir els ulls. Va intentar dir-me alguna cosa, però estava tan dèbil que la veu no li sortia de la gola, mentre l’agafava de les mans els seus ulls es van omplir de llàgrimes i me les estrenyia fortament. Aquella figura pàl•lida i dèbil em va impressionar, la vaig tornar a sentir per primera vegada en molts anys part de mi, la vaig acaronar i abraçar suament i dels seus llavis vaig sentir la paraula ... Perdó! mentre les llàgrimes lliscaven galtes avall. Vaig quedar-me allà molta estona amb les mans agafades, la expressió de la seva cara era, ara, de felicitat i es va endormiscar: no se quanta estona vam passar així amb les mans agafades; de sobte la seva mà va deixar de prémer i el seu cor de respirar. Vaig ofegar un crit, quan em vaig adonar que hi havia més gent a l’habitació. Un noi i una noia em van abraçar, dient-me: tieta! els meus nebots, -pensava- darrera seu vaig veure un home gran envellit, el meu germà Lluís, que primer va dubtar, però aviat és va afegir a l’abraçada del grup.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada