diumenge, 23 d’octubre de 2011

CADA NIT...

Cada nit, el meu cos cansat es deixa abraçar pels llençols blancs del meu llit. Alliberada ja de la feixuga carrega, el meu altre jo desconegut i incontrolable, es posa les ales per volar cap al mon oníric; imperceptiblement, viatge a les profunditats del ser primitiu que sóc i escorcolla els racons de la memòria i sentiments que una vegada van ser o potser van voler ser. Paisatges coneguts o inpensables, personatges del passat i present, emocions contingudes o pors superades comencen la seva dansa fantasiosa de colors, jo impotent la contemplo meravellada, contemplo tot el que podia haver estat i no ha estat, aleshores com en un remolí em sento arrossegada i començo a formar part de l’espectacle i allà, recupero tot allò que desitjo, i que ni jo mateixa sé que ho vull.
A voltes, soc una nena petita i retrobo l’escalfor del cos de la meva mare, quan anava a dormir amb ella, perquè tenia por; altres vegades, la felicitat que la incoherència i la llibertat em proporciona és tan tant gran, que ni per un moment voldria retornar a la realitat, pero també, la ira, els gelos, l’impotència o la anyorança, que es manifesten amb la brutalitat de la realitat, em sacsegen amb tanta intensitat que a vegades em desperto de cop, amb el cor bategant i el cos trasbalsat.
Així estava aquesta nit a les tres i més del mati, amb uns ulls com a taronges, quan l’esser que tenia al costat el sento murmurar i agitar lleument els braços.
-Carinyo, que et pasa?-li pregunto.
-La porta, em contensta.
-Que li passa a la porta?
-Està oberta
-Que hi ha algú?
-Si
-Que és un home?
-Si
-En aquest punt acabo l’interrogatori abans de que m’engegui i també per acabar amb el seu neguit.
-Estigues tranquil, que estás somiant i no hi ha ningu a la porta, l’unica que està aquí amb tu sóc jo, la teva veritable “PESADILLA” .
Poc a poc ens tranquilitzem, i sense adonar-nos, entrem de nou al món del no res,.... fins l’endemà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada