dijous, 13 d’octubre de 2011

EL CONTRABANDISTA - II

EL CASAMENT

Era molt d’hora aquell mati, serien prop de les sis, encara fosquejava, l’església de Gósol, fosca, lúgubre, solament il•luminada per unes quantes espelmes, feia un contrast impressionant, ningú ho diria que es preparava un casament. Dons si, el Celdoni, el nostre contrabandista, es casava amb la Pepeta, la seva xicota de tota la vida, ja que des dels setze anys anaven junts, ara en tenien vint-i-cinc.
Hi havia poca gent, a l’església a aquella hora, alguns familiars propers i el nuvi. El capellà ja s’impacienta, ja que la núvia li costa d’arribar.
-Els vaig dir a les sis en punt i ja passen tres minuts, -mormola en veu baixa, el mossèn..
Al pocs moments ja entrava la núvia, acompanyada del seu germà gran, i darrera van la seva mare i les altres dues germanes. Porta un vestit gris, trist com el dia i l’hora. El Celdoni ja l’espera impacient, encara que no està massa entusiasmat amb aquest casament, però es clar, la Pepeta està prenyada de quatre mesos i no li ha quedat altre solució, ja que ha hagut d’acatar la voluntat de la sergent que serà la seva sogre. Dintre seu ja es començava a interrogar si havia fet bé d’accedir a aquell casament, però quina altre cosa podia fer en aquelles circumstàncies...

Comença la cerimònia, ràpida precisa, una missa breu i l’acte del casament:
- Celdoni, vols per esposa la Pepeta.... i, ...fins que la mort us separi?
- Si, -contesta tímidament- mentre el seu pensament bull i dona voltes mentre escolta el si de la Pepeta.
Prou que se l’estima a la Pepeta, va pensant, però això de casar-se... tant jove i ja ser pare! no ho acabava de veure massa clar, a més ara que havia conegut aquella fadrina a Andorra; allò si que era una dona! amb ella si li hagués agradat casar-se.
Sortint, van fer un petit desdejuni al bar de la plaça del Centre i després cap a casa que les feines de pagès no esperen.

El Celdoni al anar a viure a Gósol havia treballat uns mesos a la mina de l’Espà, on guanyava força, però un dia es va barallar amb el vigilant i va deixar la feina. Llavors va tornar a fer el contraban, que no havia deixat mai del tot.

Van viure un període relativament tranquil, eren temps de molta escassetat hi havia de mirar molt amb les despeses. La Pepeta d’això en sabia, era endreçada, bona cuinera, sabia cosir, i ja feia la robeta pel nadó, que naixeria cap a mig setembre.

Aquelles anades i vingudes a Andorra havien esdevingut per ell, un nou al•licient per sortir de la rutina diària. A més allà i tenia a la Palmira, la fadrina del hostal on posava, que el duia de corcoll. No li havia pas dit que s’havia casat, però que importava, allà era lluny de casa i vivia una nova experiència, una vida alternativa. Si, es clar, li havia hagut de jurar amor etern a la noia, i que algun dia es casarien, per poder fer de les seves, però ja tenia previst que si la cosa es complicava, desapareixeria.... i, que li vinguessin al darrera.

Era un dia xafogós d’agost, aquella tarda a Gósol, quan estava assegut a una taula al bar del poble, prenent un got de vi, quan se li va apropar aquell individu, amb aquell vestit fosc tot i ser estiu, i sense dir paraula es va asseure a la seva taula.
- Que vol? – diu secament el Celdoni
- Negocis, parlar de negocis –va respondre
- Quina classe de negocis?
- Un assumpte delicat, però que hi ha molts diners pel mig
- Molts... de quan parlem?
- Cinc-cents duros –li contesta
- Carai! -fa sorprès - deu ser molt perillós?
- En tot existeix perill –fa l’altre- bé us interessa?
- Expliqueu-vos
L’home demana dos gots d’absenta al cambrer i així tranquil•lament, bevent, li exposa el seu pla. Es tracta de passar una persona des de Pamiers a França i dur-la fins a Manresa, on l’esperarà el contacte. Dos cents duros a l’avançada i els tres cents restants al acabar la feina. París i la part nord de França està ocupada per les forces de Hitler, i els camins i fronteres estan molt vigilades, la millor zona de pas es a través d’Andorra i sabem que ets una persona experta en aquests camins. No saps, ni has de voler saber qui es aquesta persona, per la teva seguretat. Si us enxampen, ell no parla, és mut , de fet no entén ni català ni castellà, us haureu d’entendre amb signes. Haureu de caminar sempre de nit i de dia amagar-vos en algun amagatall o lloc de confiança. Ha d’arribar sa i estalvi. Li va donar dos dies perquè s’ho pensés.
El Celdoni primer va dubtar una mica, era complicat i llarg, hauria de estar fora entre deu i dotze dies, va calcular, i encara recordava el que havia passat l’any abans amb el company contrabandista. Però cinc-cents duros... eren cinc-cents duros! Que carai! I va acceptar.

Quan començà aquella aventura, a primers de setembre, la Pepeta ja entrava als nou mesos de gestació.
- A veure si la criatura neix mentre ets fora. –li va dir
- Tampoc passaria res, amb la teva mare a prop i la nova llevadora, que es molt bona tot anirà bé.
- Però jo m’agradaria que hi fossis tu –encara va dir
- Això entre dones us ho arregleu millor. Aquest assumpte ens aportarà forces duros, que bona falta ens fan.

De res van servir les súpliques i llàgrimes de la Pepeta, el Celdoni marxava aquell vespre cap a França, fent parada a Andorra on passaria dos dies d’esbarjo amb la Palmira, llavors ja de nit, marxaria cap a Pamiers en busca del personatge travessant els Pirineus. L’anada fora ràpida, ell caminava depresa, la tornada ja contava fer-la més lenta, ja que hauria d’adaptar el seu pas al del acompanyant.

Ja tenim el nostre home a Pamiers, només fa quatre dies que va sortit de Gósol, tot i la parada a Andorra,. Avui ha conegut l’individu , es alt i gros i l’anomena Johann, fa la cara d’estar força espantat, de parlar només diu: ja, ja, que crec que vol dir que si. Quan comenci a fosquejar començaran la travessa. Tot surt força bé, llevat que l’home es bastant graponer i no sap caminar a les fosques, ja s’ha fumut de cap un parell de vegades i en caminar és molt lent, -No se si arribarem en una setmana- pensa en Celdoni, a vegades l’home encén una llanterna, però això és molt perillós, ja que els poden veure, i li ha de manar que l’apagui. A França han dormit tres dies en algunes balmes, ara a Andorra podran descansar en alguns hostals de confiança, es passaran el dia dormint, en un bon llit per recuperar energies. Després de sis nits de caminar per fi arriben a Catalunya, encara en quedaran tres fins arribar a Manresa, però sembla que el perill més gran ha passat.

Faltaven dos dies perquè el Celdoni tornes a Gósol, quan la Pepeta es va posar de part. La mare i la germana corrent fent bullir olles d’aigua i preparant tovalloles, mentre l’altre germana avisava a la llevadora, que al cap d’una hora ja arribava a la casa. La cosa va anar una mica per llarg, però finalment va néixer un xicot molt escotorit, vermellet i una mica escarransit, que plorava i plorava. La Pepeta estava força abatuda , encara que contenta al veure aquell xicot, un noi, tal com el Celdoni volia –com s’estarrufarà quan el vegi, quina llàstima que no hagi pogut ser aquí.
La cosa aparentment havia anat bé, però la llevadora no marxava de la casa hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. La Pepeta, sagnava molt i no hi havia manera de parar-li la hemorràgia. Li posava compreses de tovalloles, mullades amb vinagre per frenar l’hemorràgia, però no feien res. Passaven les hores i cada vegada estava més dèbil i pàl•lida. Aquell divendres al matí la Pepeta feia l’últim sospir.

Al Celdoni, arribava a Gósol, era el diumenge al mati, content i ufanós amb aquell plec de bitllets, nous de trinca, dins la cartera. Que contenta es posarà la Pepeta. Fins pensava marxar a viure a Berga, lluny de la sogra i muntar algun negoci, però quant criatura hagués crescut una miqueta. Qui sap si haurà nascut ja? Anava pensant

Al anar-se apropant a la casa, va veure coses estranyes, moltes entrades i sortides, gent que plorava
- Que deu passar –es comença a preguntar neguitós.
Al entrar a la casa la troba plena de gent, la cunyada se li tira al coll plorant.
- Pensaven que no arribaries ni per l’enterrament.
Aviat el van posar al corrent de la situació, com havia mort la seva dona, havien esperat per enterrar-la fins avui al matí, per veure si ell arribava. La mira dins aquell bagul de fusta senzilla, blanca, afinada, talment com si dormis.
-Aviat arribarà el capellà, falta un quart per començar l’enterrament, ves a arreglar-te una mica –li diu la sogra.

Està tan atordit que amb prou feines entén que passa. Uns plors que venen del bressol el fan girar, es el seu fill. Uns sentiments d’odi i de despit es desvetllen dintre seu, mira al nen amb menyspreu, i s’allunya, va cap a la seva cambra a canviar-se, com si aquell ésser petit i indefens fos el causant d’aquella desgràcia.
(22 de març de 2009)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada