diumenge, 16 d’octubre de 2011

CAMINADA ALS POBLES DE LA SOLANA II

ÉLLER I CORTÀS
Retornem des de Talltendre a Ordèn per la carretera, la drecera ens ha estalviat camí però la pujada ha estat dura i preferim seguir el camí de la carretera malgrat sigui més pesat i llarg. Com diu el refrany: Per una drecera no deixis mai la carretera.
Ja altre cop a Ordèn travessem el poble i una vegada trobat el cartell indicador seguim el camí cap a Éller. Ara pla, el camí es agradable, ample i sense pendent i algú de la colla pensa que s’han acabat les pujades. Pobres ignorants del que ens depara el destí al llarg de la vida.
Un xic després veiem uns arbres a l’altre costat de la pista que ens demostren ha arribat la tardor i una cromàtica gama de colors grocs i vermells barrejats amb el verd normal del bosc ens mostren el canvi d’estació, malgrat el temps sigui estival i anem amb samarretes de màniga curta.
Seguin la ruta en baixada fins trobar altre cop el Torrent de la Farga Vella que passem el gual sense problemes a causa de la poca corrent d’aigua que hi ha en aquest moments. I aleshores totes aquelles idees de caminar a peu pla i sense esforç se’ns van a orris. Pujada i corba i pujada i corba, i ja sabeu la solució posar un peu davant de l’altre i anar pujant un pas rere l’altre. Què més podem fer. Ànims i amunt fins arribar al coll d’Èller el punt més alt de la sortida.
Llavors sí davallem entremig de boscos de pi roig. Darrerament s’han tallat gran quantitat d’arbres d’aquest bosc i actualment encara se’n talen i se’n treu llenya. Aquí fins trobar el fil de les senyals ens enredem una mica. Sort que una companya se n’adona i veu la senyal groga pintada en un arbre bastant llunyà.
I ara sí, entre boscos i prats encarem la darrera part de l’excursió. Un manat de vaques al costat d’un dipòsit d’aigua. Ens miren passar amb indiferència prenen el sol, tret del bou (rei i senyor del manat) que ens fa una mirada inquisidora.
La cruïlla que porta a Éller i Cortàs i on nosaltres obedients amb les instruccions de la guia girem a la dreta per visitar Èller. Davant nostre les muntanyes i la carretera que duu a Meranges.
Poc després arribem a Éller i ens aboquem a veure aigua en la font de l’entrada. Unes fotografies de l’església i donar una volta pels carrers empinats del poblet. Benvingudes unes peres caigudes d’un perer que ens brinden la seva carn per refrescar-nos.


















Èller és un municipi depenen de Bellver malgrat fou independent fins l’any 1962 i Cortàs era comprès dins el seu terme.
Santa Eulàlia d’Éller apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell al s.XII (Ellar) i pertanyia al pagus ollorbitensis. Actualment les diferents modificacions i juxtaposicions de cossos amaguen el passat romànic. Originalment era de nau única encapçalada per un absis semicircular i coberta de volta de canó del s. XII. La torre campanar, cepada, és una construcció posterior. Al MNAC es conserva un Crist en Majestat romànic.
I per acabar els 2,6 km. de baixada per carretera fins a Cortàs. La caminada ha estat molt bona i el sol malgrat ha lluït tot el dia no ens ha abassegat en excés perquè molts dels indrets han estat a l’ombra de les muntanyes.
És en el vessant occidental de la vall Tova, aigua avall d’Éller. L’església depèn de la parròquia d’Olopte. Sant Policarp de Cortàs (Cortalz) apareix esmentada com a parròquie en l’ACCU el s. X i pertanyia també al pagus ollorbitensis. És un edifici del s. XII, d’una sola nau amb volta apuntada i planta trapezoïdal, encapçalada per un absis semicircular desplaçat. Aquest inclou una finestra central de doble esqueixada. Hi podria haver hagut una de semblant al frontispici que va ser substituïda per un ull de bou. Els cossos afegits són d’època tardana. Ha migdia trobem l’antiga porta d’entrada ara tapiada, mentre que l’actual de nova factura integra el forrellat de ferro forjat de la primitiva.
Però en arribar a Cortàs els ànims no estan precisament en alt i fotografiem l’església des de baix la carretera sense pujar a la propera part enlairada del poble. Altre cop farem les fotografies de més a prop, ni la Rosa, de dèria fotogràfica, fa qualsevol indicació per pujar. Només sortir del poble el cotxe ens espera i els seus seients encoixinats són mà d’àngel per nosaltres i els nostres cossos.
Fotografia: Rosa Planell Grau
Berga, 16 octubre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada