dimecres, 12 d’octubre de 2011

CLARA I EL PICAROL.

Vet aquí que aquell dia la Clara estava un xic intranquil•la. Aquell matí a l’hora de llevar-se no va sentir el tentinegi del seu picarol; com que sempre es llevava amb l’hora justa per no fer tard a l’escola, no va tenir temps de buscar el picarol i comprovar què havia passat.
Aquella jornada escolar que li esperava se li faria llarguíssima. No s’explicava perquè no l’havia despertat com sempre ho feia. Malgrat la falta de concentració durant les classes, intentava seguir el ritme , pensant, que d’aquesta manera, passaria més ràpida la jornada.
La Clara era una nena introvertida; no tenia problemes per relacionar-se, però era força reservada, tot i que tothom volia ser el seu amic; ella no obstant, seleccionava amb molt criteri les seves amistats.
La Clara considerava que el seu únic amic incondicional era: el seu picarol!. Se’l estimava tant!; fins al punt que sols confiava en ell. Havien creat un llenguatge exclusiu a traves de sons per poder comunicar-se. Fins ara mai l’havia fallat. Aleshores, ¿què havia succeït aquell dia perquè no sones?
El pare de la Clara era capità de marina, passava llargues temporades fora de casa i per aquest motiu no es veien gaire. D’un dels viatges que el pare va fer a un país mol exòtic, li va dur un picarol. Però aquell picarol no era un simple picarol; era un picarol encantat; el va comprar a un chaman d’una tribu molt antiga (mil•lenària) que s’anomenaven: la tribu dels Toltecas. Els pocs que quedaven vivien en una reserva en el sud de Mèxic. Degut a la colonització europea van anar desapareixen mica a mica, i ara quedaven molts pocs. Un dia el pare va tenir la sort de conèixer un d’ells, era el més ancià de la tribu, el chaman, i com a tal coneixia tota la saviesa dels seus avantpassats. El pare va explicar al chaman, que trobava molt a faltar la seva filla, la veia tant poc degut al seu treball que patia molt i passava llargues estones de tristesa. El savi tolteca va sentir tanta compassió d’aquell home, que li va fer un regal: un picarol encantat!
El chaman va explicar al pare de la Clara que el donés a la seva filla i que cada dia al matí la despertaria, (quí en realitat la despertaria no seria el picarol, seria el pare), i d’aquesta manera estaria sempre amb ella, recordant-li lo molt que l’estimava , encara que passés tantes temporades fora de casa. L’únic inconvenient que tenia era que si un dia no sonava seria per un motiu extraordinari , que sols la llavor que el picarol amagava dins seu ho sabia. El dia que el pare li va regalar i explicà el misteri que amagava, la Clara va saltar d’alegria. L’únic que no li va explicar va ser el misteri de la llavor.
-Doncs, perquè aquell dia no havia sonat? Potser també s’ha dormit com jo- va pensar la Clara.
Una tremolor freda li va recórrer tot el cos, va tenir un mal pressentiment.
De camí a casa va intentar asserenar-se, treure’s aquella suor, no donar tanta importància al fet. – Un mal dia el pot tenir qualsevol- va pensar la Clara.
Per tornar a casa de l’escola, havia de passar per un pont, des de on es divisava casa seva. Va veure la mare a la porta que parlava amb algú, a mesura que s’hi acostava va veure que era el senyor carter, aquet fet encara va fer que la Clara es preocupés encara mes, no era normal rebre una carta en aquella època de l’any. Tenia marcat en el seu calendari el dia que tocava rebre carta del pare, i, encara no tocava.
-Clara, Clara,-va cridar la mare- el senyor carter ha dut una carta del pare, diu que sent molt el retard de la carta; va estar uns dies amb febre i per això es va endarrerir la correspondència!.
-Corre vine la llegirem juntes!- va dir la mare.
Totes dues van obrir el sobre amb tanta impaciència, que una mica més i l’estripen.
Quan a la fi van obrir el sobre i llegir la carta, la Clara no entenia res. Va pensar – pot ser sense voler he espatllat el picarol–
En la carta el pare explicava que arribaria un dia més tard del previst. Quina va ser la sorpresa de la Clara i la mare quan van sentir que entrava algú a casa: ¡era el pare!. Quina felicitat tant immensa van sentir tots tres. Un cop asserenats i explicats els fets, malgrat els malentesos, tot va tornar a la calma. –Dons al pare el seu regal d’aniversari- va dir la mare, ja que no el van poder celebrar quan era el seu aniversari. –Suara!!!!- va cridar la Clara.
El que el pare no li havia explicat sobre el picarol, era que dins hi havia una minúscula llavor que aniria creixent fins que ell arribés, i sols deixaria de sonar el dia que el pare tornés a casa per despertar-la ell personalment.
La Clara no va poder suportar més tota l’emoció que sentia, el que el pare li havia explicat, l’historia del chaman; va anar corrent cap a la seva cambra, va agafar el picarol, el va observar detingudament, i, quina va ser la seva sorpresa quan va descobrir que de la diminuta llavor començava a néixer un petit esqueix.
En aquell moment ho va entendre tot, va entendre quina era la màgia del seu picarol, va saber que el pròxim despertar seria amb una abraçada i un dolç petó del seu pare.


_________________________

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada