divendres, 19 d’agost de 2016

AI, LA ROSA! 1a. part


La Rosa està a casa tranquil·lament. Fa certa estona que s’ha llevat i encara va vestida amb el pijama i les sabatilles. No obstant, una mica de son li pertorba la mirada. Nota aquella coïssor d’ulls que dóna més ganes de tornar-se a adormir, que d’enfrontar-se amb la feina domèstica. La causa la coneix de sobres, el seu home fa un torn de treball que comença a les cinc del matí i ella per evitar-li enrenou i també a causa del soroll que fa al fer-se  el desdejuni, és bastant sapastre, s’aixeca i li prepara. 

Més d’una vegada pensa: No sé perquè em llevo tant d’hora, si quasi no em mira. L’únic premi pel meu treball és un lleuger i ràpid petó, mig d’esquitllada. Ai, l’Andreu! Com ha canviat amb els anys, tan apassionat i rondaller que era de jove. Abans, un rondaller acabat, i ara, se m’ha tornat un vell rondinaire. 

La Rosa ha acabat de fer el desdejuni i a pesar de la satisfacció de la lleu menjada, el xic de son i veure la casa com cada matí feta un tràngol, fa que s’assegui aclaparada al sofà. Recorda les paraules de la mare que ho definia així: Tot potes amunt! Sempre treball! Sempre feina per a la dona! Els nanos tampoc ajuden gens i ara entre “l’insti”, un petit treball que tenen per cobrir les seves despeses, el mòbil, el WhatsApp i les nenes han perdut totalment l’oremus. Aquella mica d’ordre, que poc a poc els havia inculcat des de petits, sembla ben bé, que s’ha anat en orris. Avui, com altres molts matins, sembla que la 3a. guerra mundial hagi assolat el pis.  

Asseguda al sofà, engega el televisor. Fan el programa matinal on surt una munió de persones que xerra molt i donen força consells per viure millor. No s’han adonat que les vides de la majoria de la gent no són tan boniques ni fàcils com les seves. Senyor! Quin suplici ser mestressa de casa. A més, a la tarda a fer quatre hores en una perfumeria per ajudar a mantenir aquesta eterna condemna. 

Així cavil·lant escolta un lleu soroll, tal vegada com si algú rasqués la porta. Malgrat que pensativa i malhumorada, la seva ment raona ràpidament, i es diu a si mateixa: el gat. Només li mancava això, el gat que li va portar i encolomar el nano petit.
¾     Sí, mamà, quedem-nos-el. Mira, és molt afectuós. Guaita com es posa quan li passes la mà per l’esquena. Fixa’t mamà, quin pèl més fi i suau. 

Víctima de les paraules del nano i per més inri, somrient, va admetre el gat a casa. Un nou okupa!  A més, el gat ha sortit un bandarra de marca, que aprofita qualsevol ocasió per fer cada dia una nova barrabassada. I a les nits, quan es fa fosc i s’asseu cansada al sofà, quan li agradaria acaronar-li l’esquena, llavors el pocavergonya ha desaparegut qui sap a on.   

Resignada amb la seva sort, s’aixeca i arrossegant les sabatilles, va i obre la porta. Aleshores el gat, ràpid com el vent s’esmuny i desapareix al seu racó de dormir. En aquestes, s’escolta un repicar de tacons i veu com baixa per l’escala la Victòria, la reina moderna de l’edifici. Vesteix com una model, tenyida i pintada com un cromo. Malgrat són d’una edat similar sembla que tingui vint anys menys. Sempre diu que treballa molt, des del matí fins altes hores de la nit. Ja li agradaria saber a la Rosa quina feineta fa; segurament... Val més no pensar malament, perquè la Vicky, com ha sentit li diuen les males llengües del barri, encara presumeix que és una esclava del treball. 

La Rosa guaita a la moderna deessa i després es mira a si mateixa. Les comparacions són odioses. Una, amb un vestit curtet de coloraines i ella, amb pijama i sabatilles. Un sospir de resignació se li escapa dels llavis. Fent-se la volta empeny la porta i, sorpresa nota que aquesta no s’obre.
¾     La malastrugança cau sempre damunt meu.- exclama a l’adonar-se que no porta les claus.- I ara què? 

Els nois, amb el seus telèfons ultramoderns no faran ni cas a una trucada de la seva mare, prou feina tenen amb les mosses i els amics. L’home, menys que el seu treball és sagrat, no hi ha cosa més important al món. La Rosa cavil·la sense saber com sortir-se’n, del seu desori.
¾     Ja està! L’Amadeu, el sabater, potser serà la solució. 

Davalla fins la sabateria de la planta baixa i explica a l’Amadeu el seu percaç. L’home la mira intensament, com volent assabentar-se de moltes més coses que el seu problema actual. Afortunadament no li fa cap retret d’aquells:
¾     Ai, les dones com sou!  

Molt amable li agafa la mà per calmar-la. La Rosa, prudentment, la retira al cap d’una estona. L’home, l’Amadeu, tanca la sabateria posant un d’aquells cartells que diuen: “Torno en un moment”. Aleshores l’acompanya fins a dalt, al pis. Amb un tros de plàstic, com un carnet d’identitat, burxa el pany, dóna una empenteta i la porta deixa el pas franc. 

Galanament i fent-li una reverència l’home la deixa passar. Cofoia la Rosa amb els ulls lluents i la cara mig vermella, li diu:
¾     No sé com agrair-li. Si el meu home se n’assabentés, no sé que em diria...
¾     No es preocupi, Rosa. Si vol un altre dia baixi i farem la xerradeta. Jo, hi ha cops, sobretot al matí, que a la botiga m’avorreixo.   

A partir d’aquell dia, a la Rosa, la vida se li ha fet més agradable. La son i la migranya han desaparegut. Ara ben vestida i perfumada cada matí baixa a fer-la  petar amb el sabater i prendre, per què no, un cafetó amb gotetes. 

Ai, Senyor dels cels! La porta, la clau i el gat quines conseqüències que han portat a la vida de la Rosa. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada