dilluns, 14 de novembre de 2011

VA DE GATS

Paraules: atzucat, petit petit, bretolada, zitzània, veraç.

Aquesta història podria ser veraç, però no sabem si ho és.

S’havia ficat en un bon atzucat el Guillem i la veritat que no sabia com se’n podria sortir; i tot per una maleïda bretolada d’aquells tres galifardeus, que fins llavors havia cregut que eren amics seus.
Si almenys hagués seguit els consells de la tia Rosalia, però es clar com que a ella sempre li agradava d’escampar zitzània i enraonies sobre tothom, per això no li va voler fer massa cas.
Aquesta vegada li hauria anat bé de seguir els seus consells. “ No deixis entrar ningú a casa mentre els teus pares siguin fora...-li deia- i menys els teus amics, que són uns degenerats.” El noi això ho va trobar molt exagerat i els seus amics entraven i sortien quan els donava la gana.
Era la primera vegada que es quedava sol a casa una setmana sencera, els seus pares eren de viatge al estranger, amb quinze anys, ja es creia gran i suficient per tot, a més li feia molta gràcia fer totes les coses de casa, cuinar el que volia, posar la rentadora... encara que la tieta Rosalia, molts dies anava a ficar-hi el nas i volia ajudar-lo. Aquella tarda que va trobar-hi tots els seus amics, amb la música a tope i bevent cerveses i conyac es va alarmar una mica i li va cridar l’atenció. El Guillem la va fer marxar de mala manera, tot dient-li que ja eren grans per cuidar-se.

Va ser just aquella mateixa tarda que va succeir, quan tots anaven una mica més mamats del compte. El gat va aparèixer al moment menys oportú, va fer caure al Gerard, a ell i al got per terra, aquest es va trencar, i el xicot es va fer uns petits talls al braç que van començar a sagnar; no va ser res d’importància però es va empipar molt i la va fer pagar al gat. Va reptar als companys a veure qui l’agafava i quan el van tenir, el va prémer i li va tòrcer el coll fins escanyar-lo; en mig de grans marrameus, el gat agonitzava; la veu del Guillem no parava de cridar ... “el gat, no! el gat... no! “ però els crits i rialles del altres ofegava el seu clam.

El gat! el gat és mort! L’única cosa que li havien encarregat els pares, bé la mare; era que tingues cura del gat! Ja que feia temps que el tenien i l’apreciaven molt, vaja que era com un més de la família .
El Guillem estava trist, abatut, que li diria ara a la seva mare. Tornaven d’aquí dos dies, i quan veiessin que no hi havia el gat, se l’encarregaria, no el deixarien quedar sol una altre vegada , el farien quedar a casa de la tia, com altres vegades, i això no ho suportava.
Va pensar i pensar i finalment va tenir la idea de comprar un altre gat. Va anar a moltes botigues d’animals, i a la tercera en va trobar un de molt igual que el que tenien, d’una mida mitjana, i amb el pèl d’aquell color ros torrat amb vires marrons . Era quasi idèntic que el que van matar. Ara seria qüestió de cridar-lo pel nom perquè si anés acostumant. Per sort ni la tieta ni els seus amics van tornar per la casa en aquells dos dies.

Ahir a la nit ja van arribar els pares del viatge, contents que per casa tot havia anat bé, van desfer les maletes, tot explicant mil anècdotes del viatge i portant un petit regal pel Guillem i un collar amb un cascavell pel gat, aquest estava una mica amagat i no els va fer cap festa, però com estaven cansat no en van fer massa cas.
Passats dos dies la mare va comentar, que trobava una mica estrany al gat, com si no la conegués, i no era tan manyac com abans, El Guillem va dir-li que amb els dies de ser fora, potser l’havia trobat a faltar i ara passava una mica d’ella, en canvi amb ell s’avenien molt. No va fer cap altre comentari i va respirar tranquil
Al cap d’una setmana altre vegada la mare va tornar a preocupar-se pel gat, comentant “no se que li passa a aquest gat, no menja gaire... i està molt empanxonat, i està tot trist... no et sembla Guillem ? “ El xicot amb cara de pal li va contestar que ell el veia com sempre. Llavors la mare li va respondre que si no canviava seria qüestió de portar-lo al veterinari.

L’endemà al mati, encara el noi dormia, quan va sentir un fort crit de la mare que cridava -Guilleeeeeeeeeem!!! Vinaaaa!!!
Espantat va fer un salt del llit i amb pijama va córrer cap a la cuina de on venien els crits. Va quedar paralitzat pel que la mare amb la cara encesa li mostrava; a la caseta on dormia el gat, s’hi sentia una gran remor i cridòria i al acostar-hi més va veure una niuada de gatets petits petits i rossos que treien el cap i miolaven. La gata havia parit.


( 11/11/11 )

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada