diumenge, 27 de novembre de 2011

L’ÀVIA HELENA

L’Helena ha obert la porta de la casa amb les claus que li havia donat anys enrere el seu fill. Feia forces anys que les té però no li ha agradat mai fer-les servir perquè sempre pensà que podia sorprendre’ls en un d’aquells moments íntims que tant agraden a les parelles. Encara somnia a vegades en els instants passats amb el seu home però per desgràcia fa anys que li falta la seva companyia. També la suma dels anys fan oblidar altres temps i altres neguits.

L’horroritza pensa la cara espantada de la seva nora si els trobés fent-se petons o en més compromeses situacions. Més pensa, ara ja són grans i aquestes idees són per gent més jove.

En entrar a la casa el silenci li va basarda. Li pesa sobtadament com una boira gris i espessa que tapa tots el sorolls. Avança pels passadís i veu que com sempre la casa i les habitacions són recollides i tot és en ordre. Recull un llapis de terra a prop de la porta de la habitació del Santi. No gosa entrar-hi perquè tem trobar-la desordenada i amb les robes damunt el llit.

 Ai, aquest nét sempre esvalotat.

Sembla rar que malgrat ja ha complert 15 anys encara no hagi assentat el cap i ara menys, el té massa ocupat pensant en nenes o joves. Particularment no té prou clar el tema, en els seu temps als quinze anys eren almenys mentalment nenes. Actualment el jovent ha canviat tant que moltes de les nenes que acompanyen al seu nét li semblant dones. Les minis, els shorts, els corses i tota la barreja de robes modernes i la manera de portar-les que tant aviat despullen com tapen la jove carn a vegades l’escandalitza.

Mira la cambra de la néta. No hi ha ningú i tot és ordenat. Aleshores olora com sempre que hi entra. L’olor a llimona i mandarina, l’aroma de la seva néta mig l’embriaga. Perfum de dona, perfum de net. Llàstima que parla d’anar a viure en el desastre del Jordi. Dintre de tot, té quasi vint-i-cinc anys i caram, a aquesta edat ella ja era mare. Com canvien els temps. Però és que el Jordi amb aquells pantalons mig caiguts, en la camisa a quadres sempre per fora, el cabell llarg i amb rastes, i un jerseiot malgirbat per sobre les espatlles potser n’és una mica massa de modernisme.

 Ai senyor, amb la maco i afalagador que n’era el Pere. Ai, Déu meu aquesta joventut que s’enamora de qualsevol pingo. –Clar, fa tant anys que no se’n recorda que l’Armand, el seu marit també va semblar una maledicció al seu pare. Parant-se en aquests pensaments fa la senyal de la creu per fer fugir les males astrugàncies.

De cop sona el telefono, el despenja i una veu pregunta pel Ricard.

 No, no hi són, no hi ha ningú. Jo he arribat ara i la casa és buida.
 No és preocupi telefonaré més tard.

I torna a quedar sola. Aquesta petita pausa en la solitud de la casa ha trencat les cabòries. Està en el menjador, mira la foto de l’aparador on es veuen els fills el dia del casament. Què eixerits que estaven, el Ricard últimament s’ha engreixat massa, fa panxa. Aquells cabells tant rinxolats i ara ja sembla que vagi per capellà amb la calba coroneta. La Berta continua com sempre, aquesta sí que li proba la vida de casada. Ni el gat és a casa, s’hauran fugat tots per no veure-la.

 On anirà si no venen, s’acosta Nadal i que farà sola a casa seva. Si anés a casa la Vicenta, també està sola.

S’asseu al sofà i prem el comandament i començà a veure una sèrie, poc després el televisor s’apaga i pensa:

 Clar com sóc velleta i no em bellugo gens, fins i tot l’estri aquest pensa que no hi ha ningú. Mare de Déu, quan ens fem vellets ningú ens vol. Ni la tele em nota.
Trencant aquestes dèries sent una cotxe que aparca al garatge i les veus dels seus fills i néts que parlen en veu alta ressona des de sota.

 A l’àvia l’hem comprat una brusa amb encaixos. Creieu que li agradarà?
 Sí -repeteixen tots a una. Reconeix una a una les veus alegres dels seus.
 El pare li vol comprar un televisor modern, no gaire gros i que quan s’adormi davant s’apagui automàticament.
 Gràcies, Senyor- diu en veu alta mentre mira al sostre. I allunyà totes les males idees del meu pensament.- Malament amb un televisor d’aquest em despertaré amb torticolis, després de passar la nit en el sofà.

Més les veus i pensar en el Nadal fa que el seu rostre canvi i un beatífic somriure apareguí en els seus llavis.

Els seus fills i néts se’n recorden...

 BON NADAL ÀVIA- Criden tots a una, fins i tot, el Jordi amb aquelles rastes sembla un bon nano. Si no fos pels cabells!!

Per tots els avis i àvies.

Miquel Pujol Mur Berga, 26 novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada