dissabte, 12 de novembre de 2011

CAMINS



Un dia, a l’escola, ens van fer descriure en una paraula què significava la vida per a nosaltres; futbol, ballet, dormir...
Jo vaig dir camins. Tothom se’m va quedar mirant extranyat. Aleshores els vaig fer la següens explicació:
La vida és un camí amb un final. Pots disfrutar el camí al màxim, agafar les flors que hi trobis, mirar el sol i pensar que et posaràs moré i mirar la pluja i pensar que sortiran bolets. Tot té dues cares, la bona i la dolenta. Si agafes el camí per la banda bona tot et serà més alegre. El nostre camí es creua amb el d’altres persones. Si aquelles persones ens ajuden i ens estimen, seguim el camí junts, però si no, els nostres camins segueixen separats. Hi ha gent que es pensa que el seu camí és un atzucac ple de zitzània, una planta verinosa. Doncs jo opino que pensar així és tenir ganes de passar-ho malament. Per això jo us aconsello que aprofiteu la mínima oportunitat, passeu el temps amb gent que us vol el millor i apartant-vos de la gent que us vol mal. Jo, això ho veig amb 11 anys, segur que tot plegat és una bretolada. Però a vegades veig gent que es baralla per tonteries, són molt avariciosos i farien el que fos per un grapat de diners. I després veus gent malalta, gent que passa gana i paisos en guerres i tot per culpa d’uns quants.
Si entre tots manifestem el que és veraç podrem ajudar a tothom. I penseu que un simple somriure pot fer feliç a molta gent. Així que somriu i viu la vida, que és curta i s’ha d’aprofitar.

2 comentaris:

  1. Una bona reflexió sobre la vida. Felicitats!!! Però de veritat que només tens onze anys?

    ResponElimina
  2. Sheila: Ahahah! Moltes gràcies! Sí, bé, ara ja en tinc 12, però m'alegro que t'hagi agradat! :P

    ResponElimina