dimarts, 22 de novembre de 2011

EL PINTALLAVIS.

La noia, més aviat una nena una mica crescuda, volta pel carrer Gran del poble una petita capital de província. La seva mirada és fixa a una botiga que ofereig una gran varietat d’articles de perfumeria. Està indecisa i al mateix temps frissa de malestar per la seva pròpia manca d’esperit.

Entro o no entro? Em coneixerà la dependenta? Li dirà a la mare? Què pensarà ma mare si sap que m’he comprat un pintallavis? Per què te l’has comprat? Em preguntarà potser en veu enrabiada, no sé si és millor això o que esclati a riure. Li dirà al pare? Quina vergonya!

Cansada de tots aquests pensaments mira a una botiga de primer preu i barrina el seu cap.

Si la compro aquí serà més barata. Però segurament serà fabricada a Xina. Clar, millor a la perfumeria on puc demanar consell. Imaginat que la compro xinesa i en posa el llavis com un botifarró. Quin horror!

Ja tota decidida i amb posat seriós empeny la porta de la perfumeria, un munt d’agradables aromes entrà pel seu nas mig embriagant-la d'olors florals i de fusta.

La dependenta acut amb prestesa a l’escoltar el soroll mig ronc del timbre de l’entrada. Mirant-se a la joveneta li pregunta:

 Què vols, bonica?

La primera idea de la Isabel és: Ja comencem, malament m’ha dit bonica com si fos una cria. Més, decidida s’acosta al mostrador i em veu ferma demana:

 Un pintallavis.
 De quin color el vol la teva mare.
 No és per la mare. És per mi- contesta enfurismada.
 Ah, perdoni no la volia fer enfadar. Com la veig tan joveneta.
 Ja tinc...- de cop calla i se’n dona compte que més val no dir l’edat.
 Vostè dirà- s’ofereix respetuosament la dependenta.
 Vull un pintallavis vermell com el què porta vostè-
 Oh, quin bon gust. El Rouge Passione de Lancaster. Molt apropiat per ressaltar la joventut dels seus llavis.

Altre cop la joventut, no, és ja dona.

 Quan val. Pregunta decidida com una dona feta.
 Està bé, no és economic però el tenim en promoció. Amb descompte i tot 60 €.

La pell bruna de la cara de la nena-dona s’aclareix sobtadament i la seva mà es recolza en el mostrador. La dependenta veu el tall de la noia al saber el preu i pensa pobre criatura i si l’ajudés.

 Mira jove et veig a fer un tracte. Em pagués 5€. El tens, oi? I fem un tripijoc, vens a ajudar-me el dissabte i poc a poc em pagués la reta de la deute. Fem!

La Isabel sospira i el seu rostre s’alleugereix. Busca en la butxaca del seu pantalon i treu els diners que posa damunt la taula i xiuxiueja.

 D’acord. Vull fer-li una darrere pregunta. Deixà marca?
 Normalment no. Però si vols donar enveja a alguna amiga primer mullat els llavis i li deixarà.

La noia surt contenta de la botiga, Sap que el caprici l’haurà de suar treballant. Més la Mònica, la tafanera de la colla es posarà com una moto quan vegi la senyal vermella al coll del Marc.

Miquel Pujol Mur
Berga, 22 novembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada