dilluns, 21 de novembre de 2011

LA PAPALLONA

Kioto, 14 de juny de 2007
Apreciat Pere,
Amic meu,

Que és de la teva vida? Ja ho he fet! Tu ja saps que sóc molt ràpid entrant en matèria i, seria més correcte preguntar-te primer: com estàs de salut, pels teus pares i germans. Bé. Us ho desitjo de tot cor.

Amic Pere, a continuació te’n faré cinc cèntims del que m´ha passat, perquè crec que la present és molt interessant per tu i per la Núria. Ja sé que fa temps que t’agrada i que sinó li has dit res és a causa de la nostra amistat. Però a canvi, m’has de fer el favor de parlar amb ella i saber vendre-li la nova que et diré.

Com tu saps, vaig acabar la carrera d’Història Natural. Com a conseqüència de la meva tesi que versava sobre “Les papallones i els seus colors dins la vestimenta del teatre KABUKI japonès”, vaig guanyar una beca que em va atorgar la coneguda entitat d’estalvi catalana, per poder realitzar un estudi “in situ”.

Seguidament d’acomiadar-nos a Barcelona. Ja vaig veure amb quins ulls et miraves a la meva promesa. Punyeter! Bé, com deia, vaig agafar l’avió que després d’un vol de sé quantes hores va aterrar a l’aeroport de KANSAI, en Osaka. Estava estripat, no haguessis donat ni un penic per mi, una mica més baixo a quatre grapes per l’escala, però em vaig contenir no fos que el japonès que m’esperava, només veurem penses malament.

Sí senyor, hi era, el senyor Li, ara ja li dic Li a seques, més la primera vegada vam ser força protocol•laris, cops de cap, tant l’un com l’altre. Ostres! No sé per què no ens podíem estrènyer les mans o malgrat tot, donar-nos un petó a la galta, sinó cops de cap i reverències. Aquesta gent!

Llavors quan vam acabar les salutacions, i parlant un anglès tant dolent el seu com el meu, tu ja saps que jo pels idiomes sóc un negat, em va portar al Palace Side Hotel de Kioto. Nano, quin hotel! Sembla tret d’una postal japonesa, tot oriental, fins i tot la marquesina, amb unes teules que el fan assemblar un temple xintoísta. És net i polit, i les cambreres serveixen amb quimono. Del menjar ja parlarem amb un altre escrit, que això de la cuina típica nipona, on hagi un pa torrat amb tomàquet i un tastet a la brasa i no parlem del Jabugo, que treguin tantes galindaines i tantes ximpleries.
Al vespre, quan ja havia recollit i posat en ordre la roba de les maletes, m’havia donat una dutxa i fet una becaina, el Li em va venir a buscar per anar al KABUKI, el teatre. Ei! Aquí no se t’ocorri cridar Li pel carrer, com vaig fer una vegada que no el veia, se’n van girar vint o trenta. Allò de Joans, Joseps i ases ni han en totes les cases, aquí deu passar amb els Li.

Perdona que talli tant la carta però, ja saps que sóc una mica a la que salta! Continuo, van anar al teatre, em va agradar molt: els colors, les pintures, els maquillatges i les màscares, tot junt em va embadalir. Però, em vaig portar una decepció perquè cridaven molt i se’n va desinflar tot, quan el Li em va dir que tot eren homes, que no havia cap mosseta, jo que m’havia fixat amb una noieta que actuava, fins i tot, li havia picat l’ullet. Ondia! Amb la sensualitat amb que remenava els malucs, si haguessis estat amb mi segurament t’hauria passat el mateix.

En acabar el Li em convida a prendre un petit refrigeri a una casa de te, servit per autèntiques geishes. Has de saber que Kioto a causa del seu valor històric no va ser bombardejada pels aliats, per tant continua estan plena de carrerons típics i de tradicionals cases de te, dins del seu casc antic.


Vam entrar en una de aquesta cases, molt neta i endreçada. Noi! Això d’haver de descalçar-te per entrar sempre amb fa quimera, sempre miro si porto els peus nets i quan porto mitjons que no siguin foradats. Ens van fer passar a una habitació, ens vam asseure a terra, sort que havia coixins si no m’hi quedo estès. Aleshores, van entrar les “maiko”, tot de noietes joves vestides amb quimonos de floretes petitones que ens van servir el te i uns deliciosos pastissets, estaven força bons!

En aquell moment s’obrí la porta. Oh meravella! Va entrar ella, la geisha, la Youki, amb un quimono blau pàl•lid, amb una papallona enmig del pit, una Orange Barred Sulphur de colors groguencs i rosats i al girar-se per saludar en Li, em va donar l’esquena i no tu creuràs! Portava bordada una Mountain Shallowtail, mig negre i blava amb els apèndixs de les ales de darrere, i tot. Inoblidable, aquella careta blanca amb els ulls pintats de fosc, aquella boca tan vermella i la veu dolça com el cant d’un ocell. Llàstima que no ens enteníem si no era per medi del Li.

Pere, digues-li a la Núria que ho sento molt. Que com entomòleg, he trobat la papallona de la meva vida i no la puc abandonar. Ei! No penseu que la vull clavar amb una vitrina, vull que visqui al meu costat. Aquí em tens, al Japó aprenen anglès per treballar i japonès per entendre’m amb la meva papallona.

Pere, repeteixo, a veure si em dius que et casés amb la Núria, és una bona xicota i té la recomano, sereu feliços.

Una forta abraçada del teu amic de jocs i entremaliadures, també d’estudis i festes de joventut,
Xavier.

Miquel Pujol Mur
Berga, 16 juny 2007

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada