dilluns, 7 de novembre de 2011

NO.

NO

Cansat de tant pensar, de tant està trist, he decidit que a partir d’ara mateix no penso callar-me més, diré el que penso en tot lloc i davant de qui sigui, caigui qui caigui.
Vaig tenir una educació esplèndida, la meva mare volia fer de mi una persona ( cal afegir que sóc fill únic) que triomfes en tots els àmbits de la vida: professional, familiar, social, cultural, en fi, va projectar en mi totes les seves frustracions. Tot el que ella no va ser, volia que ho fos jo. No va escatimar recursos en aconseguir els seus objectius pel seu projecte: la millor escola, els millors mestres en música, pintura, literatura, art; en esports, que us haig de dir: esquí, tenis, golf, natació, etc, els millors dels millors a nivell mundial. Era rica, immensament rica, sinó no ho hauria pogut fer, és clar.
El record de la meva infantesa, he de dir que fins que no vaig tenir consciencia de qui era, és el record de ser un nen feliç; un nen que tot el que desitjava ho tenia.
Però tard o d’hora la vida ho posa tot al seu lloc. Vaig triomfar!. El projecte de la meva mare es va fer realitat, a més (abans no ho he dit) el meu físic i la meva bellesa són espectaculars. No existia ningú més perfecte que jo.
I va succeir el que havia de succeir, a mesura que obtenia més èxits en la meva vida, m’odiava més i més; sense saber com ni perquè, d’una forma espontània em retornava a la consciència un record confús, més que un record era un sentiment no identificat clarament, estava enfadat o estava trist?, o les dues coses a l’hora?
Si busco la definició de trist, trobo: estat de l'ànim afligit per un esdeveniment trist, dolorós. Enfadat: estar irritat amb algú. Aquests dos sentiments deuen ser cosins germans, no veig la línia on comença un i on acaba l’altre. Per estar trist primer has d’estar enrabiat perquè algú t’ha fet mal, i això dóna pas a la tristesa?, o bé l’estat de tristesa fa que t’enfadis sense motiu i donis la culpa del teu estat a algú?. Deixarem la disquisició per un altre dia.
Què em va fer canviar? Quelcom tant senzill com el fet de dir NO en l’Assemblea General de les Nacions. No a les propostes que es van presentar per dur-les a terme durant els quatre propers anys. La memòria que van presentar amb els resultats obtinguts eren esfereïdors, només s’avien assolit un trenta per cent dels objectius previstos.
El 17 d’octubre de l’any 1993 es va declarar per l’Assemblea General de les Nacions Unides el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa, amb el propòsit de promoure una major consciencia sobre les necessitats per eradicar la pobresa i d’indigència en tots els països, en particular en els països en desenvolupament, necessitats que s’ha convertit en una de les prioritats del desenvolupament.
El meu país em va anomenar ambaixador com a representat per a l’esdeveniment, com era d’esperar s’esperava que fes una intervenció brillant, que servís com a mostra i referència de l‘elevat nivell de compromís i sensibilitat que el meu país sentia cap aquest temes; volia basar el meu discurs en la declaració final que va fer Kofi Annan el dia que es va constituir:
“La campanya destinada a fer de la pobresa històrica –un desafio moral basic de la nostra època- no pot ser feina d’uns pocs; ha de congregar a la majoria. Amb l’ocasió d’aquest dia, exhorto a tots a que s’afegeixin a la lluita. Junts podem realitzar progressos reals i suficients per acabar amb la pobresa”.
Mentre l’estudiava per preparar la meva ponència, disseccionava cada paraula, cada pausa, cada punt, per intentar esbrinar l’autentica naturalesa d’aquest tex. Què volia dir i que no es podia llegir literalment? Era evident que darrera s’amagava un missatge subliminal. Quin era?.
Per primera vegada en la meva vida no vaig saber interpretar el missatge, ni vaig tenir la més petita conjectura de què volia dir.
Vaig arreplegar tot el material que hi havia sobre la taula, notes , revistes, llibres, ho vaig desar en un calaix, vaig tancar l’ordinador em vaig aixecar de la cadira, vaig sortir de l’habitació, vaig tancar el llum i em vaig dirigir a la seu del congres.
Mentre conduïa, dins del meu cap sols ressonava un pensament: “No existeix un sistema moral ni conductes ètiques suficientment coherents per convertir-les en referències universals.
FI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada