LES DUES AMIGUES

La Marta i la Mercè eren amigues des de petites, des que anaven a catequesi, allà es van conèixer i aquella amistat es va anar enfortint amb el pas dels anys.
Encara que anaven a escoles diferents, es va donar la casualitat que vivien a dos carrer l’una de l’altre, fet que va fomentar més encara aquella amistat. Fins i tot alguns estius havien passat les vacances juntes, guardaven molt bons records d’aquell any que la Marta va passar un mes a l’apartament que els pares de la Mercè tenien a Palamós, aquell estiu, amb tretze anys, a la platja, Van conèixer dos noiets, els primers noviets, d’estiu, ho van passar molt bé, tal com mostren les fotografies que els quatre s’havien fet, sobretot aquella davant d’aquell famós canó, de la cançó .
Quan van anar al Institut, ja van escollir el mateix, per poder estudiar juntes, tan aviat l’una era a casa de l’altre, i al l’inrevés, si a una li agradava un llibre, l’altre ja esperava que l’acabes per llegir-lo. El mateix passava amb la música, la que agradava a l’una agradava a l’altre.
Ara les dues estan a Barcelona estudiant, on comparteixen pis. Encara que s’han decantat per carreres diferents, les dues estudien a la mateixa Universitat. En el pis que viuen, gran i ample, hi ha tres habitacions, elles ocupen cada una la seva, per motius d’organitzar-se i espai, però passen molt temps als llocs comuns on cuinen i mengen juntes, quan tenen temps, ja que han d’estudiar molt si volen treure notes brillants, amb tot encara tenen temps per sortir alguna nit de marxa.
Va ser després de les festes de Nadal, quan la mestressa de la casa els va dir que havia llogat l’altre habitació del pis, primer es van decebre una mica, això d’haver de compartir espai amb una persona diferent, no els feia massa gràcia.
Aquesta persona va ser en Ricard, un xicot simpàtic i agradable, els va causar molt bona impressió. Estudiava l’últim curs d’arquitectura, i per algun problema que va tenir en l’altre pis, va haver de canviar a mig curs.
Primer les coses rutllaven força bé entre els tres , encara que al noi no li agradava massa de cuinar ni netejar, més o menys se’n sortia. Hi havia bon ambient i companyonia a la casa. Però un parell de mesos més tard aquella bona harmonia dels tres va trontollar, alguna cosa es va desajustar, que va fer que la coses canviessin.
El Ricard i la Marta van començar a sortir sols alguna que altre vegada, que la Mercè no podia i va començar entre ells una relació especial, la Mercè es va sentir una mica desplaçada primer, i després molt dolguda, però ho va intentar dissimular. La Marta passava moltes hores a l’habitació del Ricard.
Un dia que les dues amigues van parlar la Marta li va confessar que estava enamorada del Ricard, i que ell la corresponia, vaja, que sortien junts, la Mercè amb desgana la va felicitar, sense adonar-se de la ganyota que li va sortir de la boca que volia ser un somriure, l’altre feliç com estava ni se’n va adonar.
La Mercè es va sentir abandonada , traïda, l’amistat de tants anys s’havia fos. Arribava tard per no haver de trobar-los, intentava parlar el mínim amb ells, intentava fer la seva vida, però la felicitat de la seva amiga no la suportava. Llavors es va proposar trencar aquella relació, escampant rumors sobre la integritat del Ricard, que si sortia amb una altre dona, més gran i casada., que si ella era solament una tapadora... Ho va fer d’una manera subtil, a través d’una amistat comuna i d’un familiar del noi, que li tenia enveja. Aquells rumors es van anar escampant com llençats per una catapulta per diferents indrets, Quan van arribar a les orelles de la Marta, en va parlar amb la Mercè, aquesta li va dir que no fes cas de la gent que això només eren falòrnies. Però dins la Marta ja hi havia entrat el dubte, si que era veritat que ara el Ricard no estava tant per ella, ell donava la culpa als exàmens eminents i al projecte final de carrera, que no podia estar tant per ella, però en acabar el curs li va prometre que marxarien junts dos mesos a Londres, per perfeccionar l’anglès, i poder estar junts.
A la Mercè l’enveja i la rancúnia l’anaven dominant, al veure que no s’havia pogut sortir amb la seva; a més es sentia molt sola!!! amb prou feines va aprovar algunes assignatures, amb notes ajustades, quan sempre havia les havia tingut molt bones, aquest fet li va causar una gran depressió.
A l’estiu no va sortir de casa en dos mesos, i al setembre ni es va tornar a matricular al nou curs. Els seus pares molt preocupats la van portar al metge, però ella deia que no tenia res i ni tan sols volia prendre els medicaments.
La Marta havia passat l’estiu a Anglaterra amb el Ricard, i totes les altres coses havien quedat a segon pla; així que no es va assabentar del que passava a la seva amiga fins a la tornada; la va voler anar a veure, però aquesta no la va ni voler rebre, tot dient que estava malament i no volia veure ningú. Va quedar molt estranyada, si que feia uns temps que s’havien distanciat, ells li havien enviat alguns missatges i postals des de Londres sense obtenir resposta, però no es podia imaginar que es trobés en aquell estat.
Aquella tarda van estar parlant amb el Ricard de la seva amiga, i van deduir-ne algunes conclusions, va començar a estar estranya a partir que ells van començar a sortir junts, sembla com si estigués gelosa de la nostra felicitat, a més també tenia quelcom a veure en les xafarderies que es deien sobre mi. Suposo que em va fer causant del vostre allunyament –deia el Ricard- has d’intentar tornar a parlar amb ella, no pot ser que arruïni així la seva vida, has de demostrar-li que continues sent amiga seva, intentar que torni a confiar en tu. Mentre ell parlava, la Marta pensava que tenia raó, l’havia deixat una mica de banda, i ara li sabia greu.
- Tens raó, he d’intentar tornar-me acostar a ella, però no serà fàcil.
Va començar per parlar amb les pares de la Mercè, que estaven molt preocupats per la filla i no sabien com fer-ho per ajudar-la, van estar d’acord a facilitar la trobada, entre les dues. Aquella tarda de setembre, suau i calmosa , estava la noia sola al jardí estirada en una tumbona a sota d’un lilà, quan es va trobar de sobte amb la Marta al davant, i va deixar anar un crit,
-Marxaaaaaaa!!!!!
- He vingut per parlar amb tu i no marxaré fins que m’escoltis
-Tu i jo no tenim res a dir-nos des de fa molt temps.
- Al contrari, jo si que tinc a dir-te. Vull que em perdonis, per com m’he comportat tot aquest temps. M’he tancat en la meva closca, i no he vist que et feia mal...
- No et vull escoltar. –i amb les mans es tapava les orelles.
- Mira’m als ulls i diguem que oblidat del tot l’amistat de tots aquests anys –mentre amb les mans l’obligava a aixecar el cap i mirar-la .
La Mercè amb la tensió del moment i la que portava acumulada des de feia molts dies, es va posar a plorar a llàgrima viva, sense poder parar.
La Marta la va abraçar i la va apletar contra el seu pit, acaronant-la , i eixugant-li les llàgrimes
-Plora, plora tan com puguis que això et farà bé.
Van parlar, van plorar juntes, es van demanar perdó l’una a l’altre, i la Marta li va prometre que l’ajudaria a recuperar-te en els estudis i tornarien les notes brillants de sempre i la Mercè li va jurar no ficar-se més entre el Ricard i ella i el consideraria un bon amic, i que s’alegrava de la seva felicitat.
Al vespre quan van tornar els pares ven veure en els ulls de la seva filla, una nova lluïssor i una alegria, que feia mesos que no veien.
-4 de juny de 2011-