dimecres, 23 de novembre de 2011

LA PRIMERA VEGADA QUE VA VEURE EL MAR

Quan la meva àvia Irene va veure el mar tenia setanta anys i jo quatre. Era la seva única néta, una collita minsa pel molt que havia sembrat.
Es va casar als divuit anys i va tenir divuit fills, aleshores ja n'havia enterrat catorze. Com totes les dones del poble es cuidava de la casa, de fer el pa, el “mondongo”, dels animals del corral, de portar el dinar als homes quan a l’estiu segaven lluny, als camps. També era sastressa, feia tota la roba dels de casa i els encàrrecs que li encomanaven. De tant anar a l’església, una hora per batejos l’altra hora per enterraments, va acabar sent sagristana.
Però del que més orgullosa i agraïda estava, era del seu hort situat en un indret de regadiu a prop del riu, allà cuidava i mimava els tomàquets, pèsols, faves i d’altres verdures.
El meu pare, que era un bon fill i tenia passió pels seus pares, cada estiu anava a veure’ls i jo amb ell. Un any quan ja començava a ser conscient d’alló que m’envoltava, mirant, des d’un turó --ja que a Castella no hi ha muntanyes-- vaig veure un mar. Era un mar daurat, un mar daurat per tot arreu, que arribava a banda i banda de l’horitzó, i l’aire, que s’aixeca sempre que comença a amagar-se el sol, feia arremolinar les espigues amb moviments , ara forts ara suaus, canviant constantment les tonalitats del groc , i simulant les ones del nostre mar conegut.
D’ haver comunicat totes aquestes meves percepcions a l’àvia, ben segur que no les hagués entès.
El blat era blat, sinònim primer de treball i després amb sort de pa, i prou. A ella el que l’interessava era el mar d’aigua, el que veia en les postals que li enviàvem i el que havia estudiat a l’escola. Sempre ens preguntava si era axis de gran com es veia.
Els ulls de l’àvia havien plorat tant, que se li van quedar trists per sempre. Seria per això, que aquell any, el meu pare va aconseguir arrancar-la del poble i portar-la a Barcelona a veure el mar. Tota la vida li havíem sentit dir, com li agradaria veure’l. Tots la volíem veure feliç i fins i tot el meu avi – que ell sí que no es va moure mai del poble – la va animar a fer aquell viatge
Quan plantada davant del mar, al moll de Barcelona, va contemplar el que havia somiat tota la vida, després d’uns moments de silenci va dir :
“ Déu meu, quanta aigua i el meu hort sense regar “.
L’avia Irene al centre

Amb les seves germanes
Ella no havia sortit mai del poble on va anar a casar-se i a quedar-se. Només l’atracció que el mar li produïa, li va donar el coratge per fer el viatge. El seu viatge al mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada