diumenge, 6 de novembre de 2011

LA TIETA FILOMENA II

El dinar familiar es va acabar i la Filo encara no s’havia atrevit a explicar  a la tieta tots els plans del viatge. Havia desistit quan el seu pare, veient que ella anava tan llançada, per aturar-la, li va donar un cop de peu per sota la taula, que ella sabia exactament que volia dir: “Treu-t’ho del cap i passa-t’ho  als peus”. Això la va fer reflexionar! A més va pensar que fins el dia de l’aniversari encara faltaven unes setmanes, justament el temps que necessitava per convèncer a tots per  col·laborar en les despeses.
-Hi tant que farem el viatge somiat amb la tieta! –es repetia una i mil vegades, la noia- Sempre he estat la nineta dels seus ulls i mai no he trobat la manera de demostrar-li el meu agraïment. No pararé fins a aconseguir-ho!
Era cert que entre elles dues hi havia hagut llargues hores de convivència, començant ja des de molt menuda quan encara corria a quatre grapes; fent de companya dels seus primers jocs, ensenyant-li cançons, explicant-li rondalles i aquelles històries de la vora del foc, com la de la marquesa de Tornabous: una vídua rica  que havia malgastat tots els seus bens i s’havia arruïnat i, quan aquell dia una pagesa li va donar pa amb nous, va exclamar: “Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara seria la marquesa de Tornabous”
Més endavant l’acompanyava  a l’escola i l’ajudava a fer el deber. I quan li feia aquells vestits tan bonics? Els que solia estrenar cada any pel diumenge de Rams, i els lluïa portant aquella palma tan ben guarnida que no hi mancava res: l’escala, el cor, els àngels.... i aquells rosaris de sucre que no arribaven mai sencers a casa! A més, quantes vegades havia  intentant comprendre-la quan va arribar a l’etapa de l’adolescència? Aquella època tan complicada i difícil pel fet que els adolescents, a vegades, ni ells mateixos s’entenen.
Per una altra part, a mida que la Filo s’havia anat fent gran, gaudia acompanyant-la a fer tasques quotidianes, com quan anaven al camp a buscar corrioles pels conills i, de passo -segons deia la Filomena- aprofitarem per arramassar una mica de terra de escudella que deixa la fusta como los chorros del oro, i també collirem sajulida pels guisats que queden tan bons, com per llepar-se els dits. Les expressions de la tieta eren entranyables! Si queia i es feia mal al peu: No siguis figaflor, et duré a collibè. Ah! i tinc una ideia molt bona, farem una poció  amb herba de capsigrany, que suara en so anat a buscar, i després d’un bona rabejada  això serà un vist i no vist! Si estava trista perquè alguna amiga l’havia deixat de banda, sempre deixava anar algun estirabot perquè no es preocupés: Cagu’n satanàs! No facis cas d’aqueixa bleda suleiada que només te ganes de tocar el voraviu. Saps què? Bon vent i barca nova! Després es treia una bosseta de la butxaca amb uns quants pets de monja i deia: Jalem una micota i et passaran les penes!
Les anècdotes de quan era jove feien entusiasmar a la Filo.
-Tieta explica’m quants xicots havies tingut! – deia la neboda.
-Bueno mira, xicots. Si vos dir nòvios, només  en via tingut un –contestava la tieta.
-És igual que fossin nòvios o no. Què més dona! –Afegia la Filo.
-Ai Verge! Pudé et penses que tot era com ara! Antes es filava molt prim  amb aqueixes coses.
-Sí, ja ho sé, però què fèieu amb el nòvio? Anar a missa i a rosari?
-Cagu’n l’ós pedrer! Goita-la ella què tafanera! Deixava anar la tieta tot fent l’ullet.
Després solia començar la història del lloc on s’havien conegut. Ni més ni menys, que en un camp de rostoll, durant aquells dies d’estiu quan segaven el blat, i ella anava a portar la beguda. La curiositat de la Filo per saber-ho tot, era impressionant!
-Com era tieta? Era guapo? Era alt? Feia goig? Tenia diners?
-Ep! Alto! Para el carro! -murmurava la Filomena, tot i que es moria de ganes d’explicar-ho. I quan ja s’havia fet pregar una mica, continuava:
-Era un xicotet ben plantat, però no et pensis que fes estralls entre les noies. Era de pagès i com que a llavores a les cases no hi via els adelantos que hi ha ara, a vegades duia una mica de  ronya.
-Què és això de la ronya? –contestava la Filo.
-Valga’m  Déu! Ja es coneix que tu vas arribar al món quan no hi via misèria d’aigua. Vui dir que vas néixer amb la flor al cul! Quan dic ronya, vui dir això, alguna pegatera!
-Bé, amb pegatera o sense. Què fèieu per  divertir-vos? –seguia interrogant la noia.
-Donques, què volies que féssim! Ballar, quan feien aquelles fontades i per la festa major, els balls d’allavòrens: la masurca, el foxtrot, el tango, el pasdoble... i lo que se’ns donava més bé, era el pericon.  També anàvem a fer el dijous llarder, tota una colla, i jugàvem al joc dels disbarats.
-No dissimulis, vull dir quins altres disbarats fèieu. Sí, coses més íntimes! –Ella seguia burxant.
-Votuadés de mossa. No deus pensar que io era una pepa d’aquelles que feien tronar i ploure!
-No hi ara, tieta! Però explica’m allò que va passar el dia que hi havia la màquina de ventar, a la pallissa.
-Com hi ha món! Què volies que passés! Vem caure allà la palla. Però només va ser una mica de rebolcada. Llavonses no ensenyàvem el llumbrigu, com ara vosaltres, ni tan sols la pantorrilla. Adés, les dones  dúiem aquell rellamp de cotilla que uria  estat impossible que passés res!
Sempre s’acabaven les converses quan arribava algú més de la família. La tieta solia dir mig rient: Oju, que ia morus a la costa.
Aquella història del passat, ben sabuda per tota la família, era com si no volgués que ningú més la sentís quan l’explicava a la Filo. Més tard la noia deia:
-Tieta, com es va acabar? Vols dir que només va ser per tot allò de la triquinosi?
-Cagun dena! No n’estic segura. En resumides qüentes, un dia em vai encontrar molt malament, justament després d’haver anat a la matança del porc a cal Sargantana; deien que era la triquina, que es pillava  quan menjaves carn de la bèstia que duia aquell cuc maligne. Pel  poble van començar a bescantar que io tenia una mala peça al teler,  i els seus pares li van inflar el cap que em via de gicar.
-Però això és molt injust, tieta!
-Sí, però no hi ha mal que per bé no vinga - afegia ella, mentre anava recordant:
-Ell, el Jaumet, no em venia a veure. La gentota feia córrer  la veu que estava tísica i que la malaltia es podia enganxar i perxò es va foragitar!
-I va acabar així i ja està? –la Filo no parava de dir.
-Bueno, de moment es via despedit a la xita callando, però quan em vai adobar un xic, un diumenge al dematí que vai sortir a escampar la boira, ens vem trobar pel carrer. Em via mudat una mica  i portava les mitges de cristall,  pro caminava sense esma i feia cara de lluç passat. Ell duia un traju de raiadillu i un mocador de pinxu nuat al coll i se li veia un mustatxu molt rexinxolat. Va intentar de disculpar-se; però tot allò, io, ho tenia guardat al quarto de mals endreços del cervell. Ell deia que s’alegrava que  estés bé. Io me’l mirava com si fos un monstru! Despuenses  d’aquella xerrameca, que no tocava ni corts ni hores, ja va veure que  no estava de filis. Llavores  em  va  desitjar sort i  li vai contestar: I  tu no t’uries  de morir mai -mentre pel cap baix anava repetint- sempre al llit escopint sang!
-És clar que sí, més i tot –deia la Filo.
Després la tieta li contava, que el temps li havia fet adonar de la sort que havia tingut.
-El Jaumet es va casar amb la Doloretes de cal Gotlla, que se’n va anar per jove a n’aquella casa que, tots plegats, eren  uns escanyapobres reconsagrats. Sempre se la veia molt esfutressada, mentre  ell  anava entravessat  amb aquell gamarús,  el Quico de cal Mussol. Deien que a tots dos els agradava massa el mam. El Jaumet se solia veure repanxingat vora la païssa, dormint la mona. Re, ia ho veus!- acabava la Filomena- Un pòtul i un gandul! Hi com que no hi ha ni bé ni mal que duri cent anys. Apa, buenas, que val més estar sol que mal acompanyat!
                                                                         
Continuarà...
14 de març de 2011
                                                                                             

2 comentaris:

  1. ¡quins records em porta aquest relat! esperava aquesta segona part amb ganes

    a casa meva també es deien aquestes expresions, nosaltres deiem "bleda soleiada" o "pàmfila" i també ens cagabem en l'os pedrè

    ResponElimina
  2. Si t'agraden aquestes expressions, hauries de llegir el llibre "l'Home de la maleta". Éstà ple del que en diem "barbarismes" i "frases fetes" i és molt divertit!

    ResponElimina