“ Definitivament haurà de rendir-se a l’evidència
de què aquest món està boig” Sacha
Guitryl.
El tractor solcava el terreny amb parsimònia, el
retruny del motor eixordava i esmorteïa qualsevol altre soroll. El Benet el
guiava amb mà experta. Quan és al final de la lleixa s’atura uns segons i
contempla aquells esquelets de blocs fantasmagòrics, allà al llindar dels seus
camps.
Aquella havia de ser una de les urbanitzacions més
grans i més modernes de la comarca...
Sis o set anys enrere, allò tot eren camps de conreus, i
algunes masies disseminades. Una zona
agrícola per excel·lència, propera a aquella petita ciutat. Llavors va
venir aquell boom. Aquells conreus es van posar a la mira d’uns quants
especuladors. Res i feia que fos sòl agrícola, que durant segles havia
abastit la ciutat i la comarca. Unes constructores,
junt amb l’alcalde del poble i algun conseller del govern sense escrúpols, van
declarar el terreny urbanitzable.
Els seus veïns tots van caure en el parany. Aquests
van vendre els terrenys i van agafar els milions que els donaven. Altres es van
posar al servei d’alguna constructora
per treure’n el màxim de benefici, fins es va enderrocar algun mas que feia
nosa. Molts van comprar patis per
especular.
En Benet no va voler vendre les seves terres. Es va oposar des del primer
moment a aquell projecte esbojarrat. Els terrenys i la casa dels seus
avantpassats , que s’havien guanyat la vida allà. Tota la seva vida dedicada a
la pagesia, amb el conreu de cereals i la horta. Li volien expropiar i els va
posar un plet, que després d’aportar un
munt de documentació, va guanyar. No el van poder fer marxar de les seves
terres.
La urbanització es va començar a construir, no
tant gran com s’havia planificat primer. Es van aplanar turons , és va començar
a urbanitzar la zona, carrers , voreres i aviat van començar a aixecar els
primers edificis i mentre el projecte anava prenent vida, el Benet s’ho mirava estupefacte, incrèdul... definitivament
hauré de rendir-me a l’evidència de què
aquest món està boig –pensava- Que no veuen que això no pot continuar així,
construir sense mesura a tot arreu s’acabarà, aviat tot petarà...se’n anirà tot
en orris. Com poden estar tant cecs.
Es clar
que els altres el titllaven de boig a ell i als seus, xerrant a la seva
esquena,
¾
Mira
que n'és de babau, voler quedar-se amb els camps i la vella casa i refusar tant
diners, com pot voler oposar-se al
progrés .
Quan va esclatar la bombolla, la urbanització a mig fer, va quedar aturada.
Alguna edifici estava quasi acabat, altres només aixecats, mentre alguns començaven
a pujar. Tot va quedar com estava en aquell moment. Constructors arruïnats,
pagesos amb els terrenys empantanegats, tots ells amb un munt de deutes...
En Benet ha continuat amb la seva vida, conreant
la terra, la horta , cuidant dels seus animals. La casa pairal, la seva família
que el van encoratjar en tot moment. Ara viuen tranquils amb l’esforç del seu treball, sense la
cobdícia que a empès a d’altres . La única cosa que el neguiteja es el paisatge
canviat que veu cada matí al sortir de casa . Aquella massa de ciment, aquells
edificis inacabats al llindar dels seus terrenys que han empastifat l’espai i l’han empobrit.
Allà, on abans s’albirava una zona verda
de bosc, turons i camps exuberants, ara es una zona morta, sense vida amb aquells sers
fantasmagòrics que la presideixen .
En Benet , posa de nou en marxa el tractor i
continua amb el seu treball al camp, una
mica entristit com sempre que s’atura a contemplar aquell espectacle surrealista
.
– 19 de gener de 2014-
Un canvi de paisatge molt trist...
ResponEliminaCarscasses d'edificis, aeroports sense avions , autopistes sense cotxes, trens sense passatgers...On anirem a parar. En Benet és un home molt llest i segur que força feliç.
Petonets, Anna.
Si M. Roser, és un paisatge ben trist i el pitjor es que d'aquests paisatges fantasmes i els altres que anomenes en trobem escampats per tot arreu.
ResponEliminaUna abraçada