dimecres, 1 de gener de 2014

EL FILL DE DÉU VA NÈIXER A GRESOLET. I

Aquesta història neix amagada en la profunditat dels segles, molt abans de que els humans comencessin a comptar els anys d’un en un.

La terra era dominada per poderosos senyors que al front de nombroses hostes assolaven i menaven les valls fent-se propietaris de collites i ramats. També els hi pertanyia la vida i la mort dels éssers humans que tractats com esclaus els servien. 

En les muntanyes per damunt dels cingles tenebrosos regnaven en la foscor de la nit i del cel una caterva de bruixes, bruixots i mals esperits, tots ells servidors de Lucífer, senyor de l’infern i les tenebres.

Els pastors són asseguts davant de la foguera dalt dels cingles de Palomera. Recollir tot el ramat sota la protecció de la roca ha estat un treball molt dur, més finalment, ho han aconseguit i ara les ovelles dormen al redós de la muntanya.

En les cabanes alliten les dones i la quitxalla, mig amuntegats els uns i els altres, per donar-se calor malgrat siguin abrigats de pells d’animals per així protegir-se del fred hivernal. Els homes, una vegada la darrera dona s’ha marxat a dormir guaiten, amb por, el cim de la propera muntanya del Pedraforca.

Nit del 24 de desembre, solstici d’hivern, i una mala recordança del succeït el 24 de juny, durant la del solstici d’estiu. Sis mesos, són passats, però tothom recorda amb temor el desastre que va esdevenir. Aquella funesta nit els humans van perdre; a mans del senyor de les tenebres, encarnat amb el bruixot del lloc de Saldes, un dels més importants de l’Avern; una munió considerable d’ovelles. Unes robades per ser devorades incruentament per les mateixes bruixes i els seus malèfics companys, altres sacrificades en algun aquelarre sagnant i moltes més despenyades timbes avall.

A més, al Perot, el vell majoral, que defensava el ramat amb el gaiato alçat, les meretrius de l’infern fotent-se dels seus crits i les seves imprecacions per allunyar-les, van ferir-lo en una cama i ara roman postrat en una màrfega pudenta amb els ulls esbatanats per l’espant i l’esquena guerxa. Fa pocs dies una fetillera va passar pel poblat i els hi va dir que no podia fer res per guarir-lo. Va dir simplement: “No hi ha possibilitat de curar-lo amb cap pegat, ni cap conjur, ni tampoc hi ha cap herba remeiera capaç de sanar les seves ferides físiques ni les del seu esperit”. “És un cas perdut i val més implorar als déus i confiar que ells amb el seu gran poder el curin o acabin per sempre amb el seu dolor”. Més ells, els pastors de Palomera que van ésser criats des d’infants sota les seves ordres i la seva protecció no poden decidir-se a fer una cosa ni l’altra.

El Perot, era l’home savi, aquell que quan eren uns simples bordegassos els ensenyà a manar els ramats i els hi va mostrar les pastures més adients a cada estació de l’any: unes, dalt la serra d’Ensija; altres, rere el Portet; i més llunyanes encara, les de les canals de Catllarí, sota mateix dels rasos de Peguera. No poden abandonar-lo a la seva sort i malgrat la seva inutilitat, tots pensen que és un cas de consciència mantenir-lo viu amb ells.

Els pastors fan guàrdia embolcallats amb pells i mantenint un petit foc de brasa, arraulits al seu voltant, per no cridar l’atenció dels éssers diabòlics. Han preparat els seus bordons i les seves fones, a més, tenen forces pedres a mà en previsió de l’atac de les harpies, sicàries de l’home de cor negre, màxim representant del mal. Malgrat tot, són acovardits, quan parlen les seves veus se’ls escanyen en la gola. Veuen neguitosos com els focs van successivament encenent-se a múltiples punts de l’enforcadura. Poc després la muntanya llueix tota encesa, les flamerades s’alcen cel amunt i llavors convertides en guspires ardents cauen a terra damunt dels arbres provocant el seu incendi. En un instant, les flames provinents de la falda de la muntanya s’uneixen a les del cim. És un espectacle aterrador que encongeix els ànims dels pastors de cor més valent, tot el Pedraforca, cremant com una pira vertical de rogenques brases.

La mitjanit s’apropa, des de dalt de Palomera els homes espaordits vetllen sense deixar de mirar el dantesc espectacle. Tots temen per la seva integritat: la seva pròpia, la de la família i la del ramat, verdadera font de menjar i subsistència.

Entremig de les flames voleien, com aligots de mala astrugància, les formes negres i retorçades de les bruixes que estimen al bruixot en un ferotge aiguabarreig de cossos maleits que enroscant-se i refregant-se s’entreguen a les mil i una apetències sexuals del senyor demoníac, per continuar entremig d’udols esfereïdors a satisfer-se les unes a les altres.

A cada instant s’acosta el zenit de la nit i totes finalment complagudes carnalment són a punt per la darrera senyal de submissió, vers el seu amo i senyor infernal.

Continuarà...
 
Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada