dimecres, 8 de gener de 2014

LLEGENDA DE LA DONCELLA DE TRAGÓ.


Llegenda és una paraula que m’agrada pel seu lligam entre tradicions, fantasia, somnis i realitats de la imaginació popular. Repassant escrits he trobat una que ha cridat la meva atenció perquè no fa gaire temps he visitat les dues poblacions: Una prop de Peramola vam visitar l’església de Santa Llúcia de Tragó i l’altre visita més propera a la Guàrdia d’Ares de les Valls d’Aguilar i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. No m’he resistit gens a donar-vos-la a conèixer. 
“La donzella de Tragó” de Rosa Fernàndez Julià. 

Diuen que fa segles, al capdamunt de la serra de Prada, hi havia un poble anomenat Tragó del qual avui en dia només resten unes poques pedres escampades enmig del bosc. 

El poble va haver de ser abandonat pels seus habitants degut a una mala herba, "la fenollada", que havia estat portada pels ramats de la Guàrdia d'Ares i que havia infestat els conreus.  

Els habitants emigraren fins al pla d'Oliana i edificaren un poble nou al qual donaren el mateix nom que l'antic i abandonat Tragó.

I conten que un dia per la festa major del poble, el noi de Cal Murcio de la Guàrdia d'Ares va ballar tota la nit amb una formosa noia forastera que segons ella, era de Tragó.  

Quant el xicot galant l'acompanyava cap a casa, la noia es convertir de sobte en una enorme i monstruosa "pantigana" (un gros i voraç insecte ortòpter) que va arrossegar al xicot per terra qui sap quanta estona per turmentar-lo i amb veu molt menys afectuosa que l'emprada durant tota la nit li digué que tot això ho feia per venjança cap al seu poble Tragó, pel mal que els hi havien fet la gent de la Guardia , portant-los la plaga al seu poble i obligant-los a tindre que marxar. 

Cercant la paraula PANTIGANA en el diccionari Alcover- Moll surt la següent explicació:
|| 1.   Llagost gros i verd (Locusta viridissima), que arriba a tenir fins a 10 cm. de llargària (Barc., Segarra, Ll., Urgell, Pallars, Ribagorça); cast. langostón.
|| 2. Baldufa (Torres de Segre, ap. Aguiló Dicc. s. v. pentigana).
|| 3. fig. Home mancat de gràcia, d'habilitat (Segarra, Urgell).
Etim.: incerta. Per la seva forma, aquest mot es pot relacionar amb els vocables dialectals nord-italians pontigana i pantigana, que signifiquen ‘rata’ i que, segons F. Schürr (Zschr. R. Ph. xlvii, 511-512), vénen del llatí *ponticana, derivat de pontĭcus (cf. els pontici mures de Plini); però pel significat, és difícil establir relació entre el mot català i els italians indicats.
 

Una llegenda més de la nostre estimada terra, però suposo que l’insecte hauria de ser gegantí. Fia’t de les aparences i pots rebre un ensurt com per no tornar mai a ballar-la. 

Miquel Pujol Mur.

2 comentaris:

  1. M'ha agradat aquesta llegenda, que desconeixia. Una llegenda de venjança, de les moltes que es divulguen per la nostra terra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En totes les contrades de la terra, nostra i les altres, hi han moltes llegendes que desconeixem. L'altre dia simplement caminant pel bosc en creuar un pont d'un antic camí de muntanya va sorprendre'ns trobar-ne una d'escrita amb un simple plafó.

      Elimina