dimarts, 21 de gener de 2014

URBANITZACIÓ FANTASMA

 

“ Definitivament haurà de rendir-se a l’evidència de què aquest món està boig”   Sacha Guitryl.

 
El tractor solcava el terreny amb parsimònia, el retruny del motor eixordava i esmorteïa qualsevol altre soroll. El Benet el guiava amb mà experta. Quan és al final de la lleixa s’atura uns segons i contempla aquells esquelets de blocs fantasmagòrics, allà al llindar dels seus camps.
Aquella havia de ser una de les urbanitzacions més grans i més modernes de la comarca...

 Sis o set  anys enrere, allò tot eren camps de conreus, i algunes masies disseminades. Una zona  agrícola per excel·lència, propera a aquella petita ciutat. Llavors va venir aquell boom. Aquells conreus es van posar a la mira d’uns quants especuladors. Res i feia que fos sòl agrícola, que durant segles havia abastit  la ciutat i la comarca. Unes constructores, junt amb l’alcalde del poble i algun conseller del govern sense escrúpols, van declarar el terreny urbanitzable.

Els seus veïns tots van caure en el parany. Aquests van vendre els terrenys i van agafar els milions que els donaven. Altres es van posar al servei d’alguna  constructora per treure’n el màxim de benefici, fins es va enderrocar algun mas que feia nosa. Molts  van comprar patis per especular.

 En Benet no va voler vendre  les seves terres. Es va oposar des del primer moment a aquell projecte esbojarrat. Els terrenys i la casa dels seus avantpassats , que s’havien guanyat la vida allà. Tota la seva vida dedicada a la pagesia, amb el conreu de cereals i la horta. Li volien expropiar i els va posar un  plet, que després d’aportar un munt de documentació, va guanyar. No el van poder fer marxar de les seves terres.

La urbanització es va començar a construir, no tant gran com s’havia planificat primer. Es van aplanar turons , és va començar a urbanitzar la zona, carrers , voreres i aviat van començar a aixecar els primers edificis i mentre el projecte anava prenent vida,  el Benet s’ho mirava estupefacte, incrèdul... definitivament hauré  de rendir-me a l’evidència de què aquest món està boig –pensava- Que no veuen que això no pot continuar així, construir sense mesura a tot arreu s’acabarà, aviat tot petarà...se’n anirà tot en orris. Com poden estar tant cecs.

  Es clar que els altres el titllaven de boig a ell i als seus, xerrant a la seva esquena,
¾   Mira que n'és de babau, voler quedar-se amb els camps i la vella casa i refusar tant diners, com pot  voler oposar-se al progrés .

Quan va esclatar la bombolla,  la urbanització a mig fer, va quedar aturada. Alguna edifici estava quasi acabat, altres només aixecats, mentre alguns començaven a pujar. Tot va quedar com estava en aquell moment. Constructors arruïnats, pagesos amb els terrenys empantanegats, tots ells amb un munt de deutes...

 En Benet ha continuat amb la seva vida, conreant la terra, la horta , cuidant dels seus animals. La casa pairal, la seva família que el van encoratjar en tot moment. Ara viuen  tranquils  amb l’esforç del seu treball, sense la cobdícia que a empès a d’altres . La única cosa que el neguiteja es el paisatge canviat que veu  cada matí al sortir  de casa . Aquella massa de ciment, aquells edificis inacabats al llindar dels seus terrenys  que han empastifat l’espai i l’han empobrit. Allà, on abans  s’albirava una zona verda de bosc, turons i camps exuberants, ara es una zona morta,  sense vida amb aquells sers fantasmagòrics  que la presideixen .

En Benet , posa de nou en marxa el tractor i continua  amb el seu treball al camp, una mica entristit com sempre que s’atura a contemplar aquell espectacle surrealista .

 – 19 de gener de 2014-

 

2 comentaris:

  1. Un canvi de paisatge molt trist...
    Carscasses d'edificis, aeroports sense avions , autopistes sense cotxes, trens sense passatgers...On anirem a parar. En Benet és un home molt llest i segur que força feliç.
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
  2. Si M. Roser, és un paisatge ben trist i el pitjor es que d'aquests paisatges fantasmes i els altres que anomenes en trobem escampats per tot arreu.
    Una abraçada

    ResponElimina