SENDER 42. PONT DEL DIABLE. MÚSSER.

El dia era bo per fer camins, el nostre desig també, havia sortit el sol, però no amb gaire força, i un vent suau refrescava l’ambient matinal. Con moltes vegades, quan podem,  vam decidir anar a caminar i quin lloc més formós que la Cerdanya per fer una mica d’exercici. 

Ens arribarem a Músser on anteriorment havíem visitat la seva església i donat una volta pels seus carrers d’origen medieval i on en veure un cartell de rutes vam treure la idea de fer el camí que des d’aquest petit poble de la Cerdanya amagada porta fins a Lles de Cerdanya. Des mateix poble surt una pista de terra que condueix fins a Arànser.  

Ja aparcat el cotxe i nosaltres vestits per l’ocasió i un xic abrigats per defensar-nos de l’aire fresquet que venia de la muntanyes properes: Monturull, Perafita...vam iniciar la nostra caminada que ens portà fins el pont del diable. 

La ruta és fàcil, tret d’algun indret on l’aigua enfanga el camí, i notes com les botes s’enfonsen en el llimós terra, però si, com és convenient portes de canya alta no hi ha cap problema.  

Entremig del bosc, rodejats d’arbres de fulla caducifòlia, hem seguit el caminoi. Una suau brisa envoltava els arbres, i com una pluja de llàgrimes perdudes, les fulles grogues  voltaven en l’aire i queien al terra. L’ambient és de tardor i el paisatge és emmarcat per les tonalitat grogues, vermelles i verdes del arbres com un bella simfonia de colors dins el marc fosc de la muntanya. 

Aleshores hem arribat al punt desitjat, el pont del diable. En un cartell informatiu, a  l’entrada del pont, la llegenda que va lligada, com es habitual  on els noms van lligats amb el dimoni. 

Aquest llegenda, signada per Quim Guasch, tal com ell la va escriure us la faig arribar:   

Diuen els que ho diuen, que a Músser hi vivia el “moro Mussa”; que era molt atractiu i elegant, tant que la bruixa que vivia al poble se’n va enamorar i amb el temps van tenir una nena. Aquesta relació va ser molt mal vista per la resta de les bruixes de les contrades veïnes d’Aransa, Lles, Aristot, Montellà... i per aquest motiu van decidir destituir-la del càrrec de capitana que posseïa. 

La bruixa de Músser, a l’assabentar-se se’n es va voler escapar amb la seva filla, però les bruixes del Baridà havien bloquejat tots els camins. Es va sentir tant impotent que es va donar al dimoni. El diable li va oferir un pacte: l’ajudaria a canvi que fos seva sempre més; ella s’hi va avenir. 

Així doncs, que el dimoni va construir un pont a mig aire del camí perquè poguessin creuar el riu i escapar-se. D’aquí, per la solana, es van dirigir cap a Meranges, van creuar el Puigpedrós i es van instal·lar a França. La bruixa de Músser però, va ser sempre més esclava del dimoni i la seva filla, la bruixa més important del Pirineu. 

Per aquest motiu la nit de Sant Silvestre, que és la última nit de l’any, totes les bruixes i bruixots del Pirineu es reuneixen per fer congria en aquest indret. 

Si voleu veure-ho heu de complir dues condicions: venir al pont despullat, per abrigall només una camisa molla i portar una canya verda a la mà esquerra. 

De moment segons conten ningú no ha sobreviscut a aquestes condicions i no ho ha pogut explicar. Hom s’entorna mort de fred i sense poder-ho veure. 

Altre llegenda ens diu que segons la tradició, Músser va tenir un castell, el qual diuen va manar construir el cabdill musulmà Musa II, i el poble va créixer al seu redós. Es diu d'aquest cabdill que tenia una filla molt bonica anomenada Oria Ben Musa que, havent mort molt joveneta, fou enterrada al lloc anomenat prat d'Ambell. 

Com a curiositat cal dir que fins ben entrat el segle XX va ser l'únic municipi cerdà on es conreava la vinya. 

La llegenda i la història molts cops recorren camins diferents però la sortida i el poble ens ha agradat i pensem tornar-hi per acabar de fer altres rutes. La gent del poble ens ha estat molt oberta i ens han donat les indicacions que els hem demanat.

Sort hem tingut de no trobar al diable ni a la seva filla, la fetillera més important del Pirineu, clar amb aquest pare no manquen gaire recomanacions.

Miquel Pujol Mur.