divendres, 31 de gener de 2014

LES CEBES

L’home cansat de treballar a la fàbrica, torna a casa, damunt de la bicicleta, després de la jornada laboral. Marxa content perquè a més de trobar-se de nou amb la família, podrà feinejar en el seu hort. Sap que tret de algun petit comentari mentre berena, en poc temps estarà al camp del seus anhels. Sap que la Martina, la seva esposa, sempre enfeinada amb la casa poca conversa li donarà. Els nens estudien, i poca cosa més farà que un petó al anar a veure’ls, mentre llegeixen i repassen les lliçons. Però el motiu que encara el fa afanyar més la seva lleugera pedalada es aquell hort que té darrer la casa. Per fi podrà, avui que ha plegat d’hora de fer el jornal, dedicar-se a recollir les cebes i preparar demà la terra per la nova sembra. 

Pensa que com les seves cebes no hi ha altres en tota la comarca. Ja siguin tendres, acabades de collir per amanida o més tard quan ja s’assequen per cuinar: l’olor, la suavitat de la seva carn i el seu magnífic sabor, tan crues com cuinades, mereixen la dedicació que els hi ofereix. 

A més ara li han ofert un planter de naps de la Cerdanya per plantar ja què per Nadal es podrà recollir i menjar. També pensa que la seva afició també li comporta uns lleugers beneficis perquè els companys de fàbrica, sabent la qualitat de les llavors i el seu treball, li compren una part de la collita. 

Entra al portal i deixa la bicicleta en un racó. Puja a dalt el pis i després de donar l’habitual petó a la Martina i treure el cap a l’habitació dels nens, el Fabià i la Mireia, agafa un mos de pa i una mica de tastet sec i baixa adelerat a la part de darrera casa on té el seu petit i ben treballat terreny.   

Agafa la aixada i camina mirant orgullós les plantes ben alineades i de tija dreta. Alguna comença a marcir-se, potser no les va regar amb suficient aigua ahir, però avui les ha de collir i no val la pena fer-se cabòries. 

Mossega el darrer tros de pa i encara mastegant-lo clava lleugerament l’aixada per no ferir el bulb.
¾    Ostres, que és això?- exclama sorprès. 

.......................

¾    Mare, el pare encara no ve a sopar? pregunten a la Martina els nens estranyats per la tardança del seu pare.
¾    Teniu raó. Au, Fabià, baixa a l’hort que segurament se li han passat l’hora. Manoi! Aquest home i els seu hort. 

El nen corre escales avall a cercar els pare i poca estona després puja tot alarmat, en arribar a la cuina diu mig estossegant per la carrera.
¾    Mare, baixi que el pare no sé que li passa, esta assentat a una vora de l’hort pronunciant paraules confoses i amb una tija de ceba a la mà.   

La Martina davalla les escales i talment com li ha dit el nen troba al seu home assegut en un marge del petit camp. Ell la mira i no fa res més que mostrar-li la tija de la ceba sense el bulb. La Martina, sense paraules, només amb un gest li pregunta que li passa i l’home ensenyant-li altre cop el tros de ceba crida amb veu ofegada.
¾    Martina , ens han robat. 

Malgrat sembli inversemblant aquest història té com a base una notícia escoltada a Radio Berga que parla d’un pagès que li han robat les cebes deixant-li plantades les tiges. 

Fins ara les meves idees de robatori eren simples i potser la meva imaginació anava lligada als clàssics robatori ciutadans perpetrats per mans àgils que ràpidament tallen la roba, estiren una bossa i simplement roben els diners d’una butxaca, més aquest robatori m’ha deixat  confós.  

També he escoltat que hi ha una plaga de robatoris de maquinària agrícola i útils agraris. 

Més això d’arrencar les cebes, tallar-les i tornar a plantar la cua i emportar-se el bulb ho trobo com el súmmum de la picaresca. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada