dijous, 16 de gener de 2014

EL FOLLET DE LA FONT



Habitava en aquella font des de temps immemorials.  Li agradava sortir pel canó on brolla l’aigua i de tan en tan  fer unes cabrioles a l’aire, sobretot quan algú s’aturava a la font per veure o refrescar-se,  com li agradava fer pessigolles a la llengua del que bevia, sortint sempre abans no tanqués la boca no fos cas que  es quedés dintre, com una vegada va estar a punt de passar-li.  Sort que en un rampell el va fer esternudar  i es va escapolir.
 
 El follet era una mica entremaliat, ja que moltes temporades s’avorria molt, quan a l’estiu es deturaven a la font, feia de les seves. Una vegada amb uns nois que es refrescaven es va ficar dins la samarreta d’un i li feia pessigolles. Quins vots feia aquell noi, es pensava que si li havia ficat una sargantana i es va treure ràpid la camisa. Una altre vegada amb unes noies li va venir l’acudit de ficar-se entre les seves faldilles, ara l’una, ara l’altre, les feia voleiar i aixecar de tant en tant i uns joves que hi havia prop d’allà s’ho passaven d’allò més bé. Les noies no entenien el que passava doncs no feia mica de vent.
¾   La font està embruixada –deien,

Va durar un temps que corrien rumors que la font estava encantada i la gent va deixar d’anar-hi. El follet s’avorria molt . Només de tant en tant passava algun caminant cansat que s’aturava a veure a la font.
Aquella tardor va ploure molt i de sobte va venir una gran torrentada, que es va endur la font cabal avall junt amb el follet que l’habitava. Aquest es va trobar xipollejant en mig de l’aigua sense saber que fer, ni com sortir , i es va deixar arrossegar per aquell torrent tumultuós, que va anar a espetegar  dins un ample riu, que el follet mai havia vist.

Durant dos dies va ser arrossegat pel corrent riu avall, un riu ample cabalós que no s’acabava . El tercer dia es va trobar dins un llac molt gran  i de cop va topar amb una pressa, d’allà no en podia sortir.  Va trobar més follets que  també havia arrossegat l’aigua.  Un de més gran els va dir que eren dins un pantà i que era molt difícil sortir d’allà.
 
Com eren molts follets junts, van decidir que si havien de viure allà havien de passar-ho el més bé possible; és van agrupar tots, s’ajudaven i passaven els dies nedant, jugant i rient.  El fons del pantà va ser des de llavors el seu nou habitat, encara que a vegades pujaven a la superfície, però quan veien tanta esplanada d’aigua tornaven a submergir-se  i a refugiar-se  al fons del pantà. El nostre amiguet va viure content i feliç en aquell nou lloc, amb tants companys,  encara que alguns dies enyorava la calma de la font petita i tranquil·la d’aquells anys enrere on sempre havia viscut.

15/01/2014

 

4 comentaris:

  1. M'encanten les històries de follets, dones d'aigua...Si que n'era de trapella, però així només va aconseguir quedar-se sol a la font. Sort que gràcies a l'aiguat va poder trobar amics nous...T'imagines que no hi hagués hagut un pantà i hagués anat a parar al mar? Segur que hauria fet pessigolles a les sirenes...
    Petonets de bona nit, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps M. Roser que m'agrada el final que suggereixes del follet anant a parar al mar, és bonic el poder fer anar les històries per allà on ens porta la imaginació.
      Petonets remullats

      Elimina
  2. Fabulós, continua escrivint contes fantàstics .M'he agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Miquel per les teves paraules. aquesta vegada la fantasia ha adoptat la forma de follet.

      Elimina