dijous, 27 d’agost del 2015

LA FOTOGRAFIA - I -


El nen de deu anys estava tot excitat explicant a la seva mare, mentre el portava a l’escola, que avui anirien a veure una residència de gent gran i parlarien i ensenyarien coses als vellets.
Aquestes visites formaven part d’un projecte del centre educatiu, de connectar la realitat de la gent gran amb la dels menuts. Avui les famílies monoparentals o nuclears, lluny dels avis o sense, fan que molts nens desconeixen  la realitat de les persones grans.

A l’hora prevista tota la classe del Gerard fan camí cap a la Residència del poble. Als nens els va sobtar veure tanta gent gran junta, a més alguns estaven una mica malament,  d’altres anaven amb crosses o amb cadires de rodes. Passada la primera impressió es van posar a parlar amb els ancians per grups. La majoria de persones els agradava parlar molt i explicàvem als nens les seves vivències.
Després hi havia un intercanvi de tallers. La gent gran ensenyarien coses als menuts i aquests ensenyarien coses modernes als avis. Bàsicament jocs d’abans i d’ara, també  alguns portaven una tauleta, el mòbil o la iPod i volien ensenyar als avis les noves tecnologies, encara que per l’edat d’aquests i alguna invalidesa, seria difícil de fer-los entendre massa res, però almenys ho intentarien.

El Gerard es va adonar d’una dona asseguda a un racó que no escoltava a ningú estava com absent, i tot decidit si va acostar.
¾   Que fas aquí tota sola?
¾   Estic molt bé en aquest raconet.
¾   Em podries explicar alguna cosa de les que feies abans.
¾   No feia res que et pogués interessar.
¾   T’ensenyaria  a fer anar el mòbil. Tu te’ns mòbil?
¾   No jo no tinc mòbil ni a ningú per trucar.
¾   Em podries trucar a mi.

La dona es feia la dura però aquell xicotet tenia una cosa que la captivava, i es va obrir una mica,
¾   Com et dius?
¾   Gerard , I tu?
¾   Jo em dic Adelaida.
¾   No havia sentit mai aquest nom, és estrany.
¾   Abans era molt corrent.
¾   Que no tens família? fills o germans...
¾   Estic sola. Se’m va morir un fill...i una filla fa molts anys.
¾   Deus haver tingut una vida  molt trista. No et va a veure ningú, amics o coneguts.
¾   No tinc ningú en aquest poble.
¾   M’agradaria que m’ensenyessis alguna cosa teva, d’abans o que fessis ara.
¾   Ja buscaré si tinc res , xicotet espigolat, per quan tornis.

Van mantenir la conversa una estona més , llavors al nen al van cridar per anar fer activitats amb un altre grup i va deixar-la. Abans de marxar  va anar a dir adéu a la  dona i li va fer un petó, tot dient-li que tornarien la setmana vinent. La dona es va emocionar davant la carícia del nen, feia tan que no en rebia cap.

(continuarà)

2 comentaris:

  1. De moment és molt emocionant i tendre...És veritat que avui dia alguns nens no saben qui són els avis...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com és un relat una mica llarg, el publico en tres parts. Espero que sigui emotiu fins al final.
      Una abraçada M. Roser.

      Elimina