dissabte, 29 d’agost de 2015

LA FOTOGRAFIA -II-


La setmana següent,  els nens van tornar a la residència, la dona esperava amb impaciència tornar a veure aquell xicotet tant agradable. El nen quan va arribar va anar a saludar-la. 
¾     Bona tarda Adelaida!
¾   Veig que t’has recorda’t del meu nom.
¾   És un nom maco. Que has portat alguna cosa d’abans?
¾   Poca cosa. Però he trobat unes fotos, potser t’agradaran.

Van continuar la conversa una estona més, mentre l’Adelaida treia d’una bossa que portava, un sobre vell curull de fotos. Tot el que guardava d’abans,  tots els seus records.
Van començar a mirar-les. La dona donava explicacions al nen. Dels anys que havia viscut a França. Fotos del seu fill i del marit, morts amb dos anys de diferencia. Dels llocs on havia viscut, mentre treballava  en una fàbrica a “Béziers.”  D’ella quan era jove, alguna de quan era nena;  de sobte una fotografia va cridar l’atenció del nen, que va quedar parat molta estona, observant-la,

¾   Adelaida, per què tens aquesta foto de la meva mare aquí?
¾   No es pas la teva mare, sóc jo quan era molt jove
¾   Si... que és la meva mare.  En té una d’igual en un àlbum.
¾   Que no, home que no. Jo a la teva mare no la conec de res. Torna-la a mirar més bé.

El nen va restar callat, però estava segur que era la seva mare. Era la mateixa foto del àlbum que tant li agradava mirar. Estava dreta amb el mar al fons i algunes  barquetes, en un poblet de la costa. Portava una faldilla llarga i els cabells castanys voleiant amb el vent. Per educació, el nen,  no en va parlar més, encara que va quedar emmurriat i silenciós. La dona al veure’l tant capficat li va dir.
¾   Com ara segurament no tornareu. Si vols venir un dia amb la teva mare, m’agradaria conèixer-la; segurament ens assemblem una mica.
¾   Si, si,  vindrem un dia amb la mare i  li ensenyaràs  la foto.

Amb un petó es va acomiadar d’ella, era l’últim dia de la trobada, però li van quedar ganes de tornar-la a visitar, la pobre dona no tenia ningú que anés  mai a veure-la. - Quina vida més trista! -pensava el nen.
Al vespre a casa mentre sopaven el nen va etzibar de cop,

¾   Mama, l’Adelaida té una fotografia teva de quan eres jove.
¾   Això no pot ser. No la coneixem de res a aquesta dona.
¾   Si, si, es veritat, té una foto teva

El nen després d’explicar les trobades amb l’Adelaida i les fotos que li va ensenyar, li va parlar d’aquella, que era igual que una que tenia la mare. Davant la negativa i els dubtes dels pares, El nen es va aixecar i va anar a buscar l’àlbum on ell sabia que hi havia la foto.  Després d’estar una estona passant les pagines  i observant amb atenció cada una de les fotografies n’hi va mostrar una,
¾   Veus mare, es aquesta.

La mare va observar la foto encuriosida intentant recordar on era feta,

¾   Uf, quants anys. En aquesta foto tenia 18 anys, era a Arenys de Mar amb el port  i el mar de fons. Estàs segur que es la mateixa fotografia
¾   Bé, mirat de nou, si no es igual es molt semblant. La cara i els cabells   són iguals, el vestit  potser es un pèl diferent, encara que molt semblant. El lloc també es el mateix.  Es que ets tu mare, t’ho asseguro.
¾   Mira Gerard, a vegades hi ha molta gent que s’assemblen,  segurament es un cas d’aquests. Sobretot  quan  veus  fotos antigues.

(Continuarà)


2 comentaris:

  1. La història es posa molt interessant, és un tema que atrapa...Fins el proper capítol!
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé que trobis la història interessant, ja falta poquet per arribar al desenllaç.
      Una abraçada M. Roser

      Elimina