dissabte, 15 d’agost de 2015

AQUELL ALTRE QUINZE D'AGOST


Avui és la diada de la Mare de Déu d’agost;  només han passat quatre anys d’aquell altre quinze d’agost  encara que per mi ,  sembla que hagi passat tota una vida.

És el dia del meu aniversari i el sant de la mare, la Maria,  que des que ens vam casar amb l’Albert viu amb nosaltres.  Sempre hem celebrat molt la festa,  però aquell any, a més vam inaugurar la nova casa. Una casa molt gran, en una urbanització selecte, amb jardí i piscina... no hi faltava de res.

Vam fer una gran festa,  sogres,  cunyats, cosins, nebots, amics del Roger, el nostre fill... Tota la família del marit, i la mare. Jo sóc filla única,  el pare va morir ja fa anys. Va ser un dia genial, vam dinar al jardí, sota una carpa al costat de l’aigua, envoltats de flors i de verdor. El menjar excel·lent, música, cava a dojo i regals per la mare i per mi. Era feliç, no desitjava res més a la vida ho tenia tot.
La casa era molt gran, donava molta feina, però estava contenta, la mare m’ajudava força,  i el Roger amb els seus setze anys també s’implicava en tot; el marit, ja des de sempre, passava una mica de les coses, però aquell dia també va fer  el seu paper. A la mare se la veia feliç, res feia preveure el que li passaria un més mes tard.

Havíem  començat una nova vida, que es presentava meravellosa, creia que la felicitat duraria sempre, però al més següent la mare va tenir una embòlia i va quedar impossibilitada. Després de les primeres setmanes de trasbals, la vam portar a casa, amb l’ajuda d’una persona me’n sortia i podia compaginar-ho  amb el treball.
Els dos anys següents, també vam celebrar la festa al jardí. La mare amb cadira de rodes, no podia parlar, però se la veia contenta. Només érem els familiars més directes, però encara  ens ho passàvem bé. La vida continuava el seu curs.

El setembre de l’any passat tot es va capgirar, l’Albert em va demanar la separació, s’havia enamorat d’una altre dona. Em va caure el món a sobre. Si que feia uns mesos que estava més fred i distant, però ho atribuïa al nou treball. Després de discutir-ho uns mesos , jo havia de marxar de casa, ell acabaria de pagar l’hipoteca. Primer m’hi vaig residir. No volia marxar d’aquella casa que també era meva, a més tenia el problema de la mare.
Finalment cansada d’aguantar escarnis i vexacions, fa tres mesos, amb la mare,  que ens vam mudar a un pis petitó, això si, amb ascensor. El Roger per qüestió dels estudis es va quedar amb el pare, encara que quasi cada dia ens ve a veure.

Ara ja estem preparant la taula, per celebrar el festa, el sant i l’aniversari, encara que serà una festa una mica trista. Només serem quatre persones, nosaltres dues , el Roger i la noia amb la que surt, sort dels joves que aportaran un xic d’alegria, perquè jo tinc els ànims per terra. Preparo i engalano la taula, al menjador, amb el ventilador engegat, per apaivagar el calor, mentre miro la mare i veig els seus ulls amarats de tristor. No pot parlar, però aquella mirada ho diu tot. Que faria per evitar-li aquest sofriment afegit.

14/08/2015/

 

2 comentaris:

  1. Una història ben trista, que comença amb molta alegria i sembla que durarà molt de temps...Però a la vida no tot són flors i violes i de vegades les coses es torcen i el pitjor , és que no hi podem fer res...Segur que ella és ben conscient de la situació, sort d'aquest jovent solidari!
    Petonets Anna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De històries tristes amb diferents variants en passen cada dia al nostre entorn, encara que a vegades d'una situació trista sempre se'n pot treure alguna cosa positiva.
      Una abraçada M. Roser


      Elimina