dimecres, 12 d’agost de 2015

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. I


 
Aquest relat que ens han encomanat a d’anar de personatges de conte infantil, preferentment: la ventafocs, la caputxeta vermella i la rateta que escombrava l’escaleta. Uns contes infantils, molt infantils, que actualment estan perduts pels prestatges de les llibreries per la seva innocència i simplicitat. Compareu-los en el què ens ofereixen el televisor, la tablet o l’ordinador. No recordo els noms dels nostres personatges, per tant, he decidit batejar-los per uns de més moderns i més adequats al seu nou treball. A més algú va insinuar una mica d’erotisme, un altre va parlar de pornografia, però finalment com som ànimes bondadoses vam acceptar, per consens, només un xic d’erotisme. 

Els nostre personatges són la Susi-ventafocs, la Viki-caputxeta i la Lizzi-rateta. 

Avui he arribat tard i l’ogre de la porta m’ha fet una mirada no precisament atribuïble a la meva bona fisonomia ni al meu bon darrera. - Pensa la Susi mentre amb rapidesa és posa la roba de treball, poca i exigua. Es maquilla per minimitzar les marques dels anys i es posa laca per donar reflexes al cos.  Movent la cara a un costat i l’altre fa un gest de conformitat i reprèn el seu callat soliloqui- D’aquesta forma els focus atrauen més les libidinoses mirades dels clients. Hi ha que animar al públic per després aconseguir alguns diners dels tipus que encara porten les butxaques plenes. Fent-los passar una bona estona farem els possibles per aprimar la seva cartera.– Girant la cara, observa a dues noies assegudes en un racó, mentre continua rumiant - Dins el camerino veig a la Viki i la Lizzi xerrant en un lloc apartat d’on es canvien els boys. Aleshores penso: Aquests, també deuen saber bellugar-la per què, quan ballen s’escolten els exaltats crits de les dones. Ai, quin món més retorçat els dels instints humans però d’una forma o altra ens hem de guanyar la vida. I fer un raconet, que això no dura per sempre. Dirigint-se a les dues companyes pregunta.
¾    Ei! Noies de què parleu?
¾    De que vols que parlem, de les coses de la vida.- contestà la Viki- Tenim una pregunta a fer-te: A veure tu com vas arribar a raure aquí des del teu meravellós palau. No vas casar-te amb aquell príncep que va remoure cel i terra per trobar-te seguint la pista d’una sabata. Quants peus pudents havia d’olorar!
¾    D’acord, ja que us pica la curiositat, escolteu la meva inconfessable història. Quan gràcies a la sabata de vidre vam tornar a trobar-nos vam casar-nos de seguida. Però noies, no tot són flors i les violes a la vida conjugal, la nostra passió va durar poc temps. De dins li va sortir una obsessió masoquista, només em demanava que amb la sabata li trepitgés allò que ja sabeu. Fins i tot, llepava la sabata com si fos un caramel. Per un altre lloc li ficaria jo el caramel! Finalment vaig marxar-me amb el gautxo Martín Fierro que és qui em va pagar aquestes formoses sines. No creieu?- i abaixant-se un dels tirants mostra una de les seves turgents rodoneses. Veritat que són maques?
¾    I el gautxo? -pregunta encuriosida la Lizzi.
¾    Ull! va començar a córrer rere el bestiar i va perdre’s per la pampa. Certament va ser una sort, per què començava a estar tipa de tantes vaques i tants pocs bous. M’enteneu?- acaba picant picarescament l’ullet.- A veure, tu Lizzi, com va anar el teu rotllo. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada