divendres, 14 d’agost de 2015

LES TRES DONCELLES DELS CONTES. II



¾    Noies, quines vides més agitades que hem tingut fins a venir a parar aquí. Jo finalment vaig anar a viure amb el gat, però sempre amb l’escombra a la mà. Quan veia que se li aclucaven el ulls, deixant només una fina escletxa i li creixien els ullals, cop d’escombra. Així van anar passant els anys. Finalment va fer-se vell i el seu cap solament pensava en el menjar. D’allò altre en què m’ho passava força bé se’n oblidà. Això que en sabia el punyeter de recaragolar-se i fer-me llambregar els sentits. Una i altra vegada em feia arribar al darrer instant, quan ja l’esperit fuig cap el cel. Ai! Que bé que em retorçava ansiosa! I aleshores, al cap dels anys, només el tiberi tenia importància en el seu caparró. Vaig donar-li el darrer cop d’escombra allà on sabeu, per que almenys notés el mal i vaig venir-me cap aquest antre. Aquí algun cop, pocs, algun sap fer-me gaudir amb un bon “polvo”.

¾    Sabeu que han passat molts anys des de que van escriure els nostres contes.- comento tot preguntant a la Viki- A veure caputxeta, tu llavors eres quasi una nena. Què va passar a continuació...

¾    Doncs mira! Quan vaig veure al llop tan fotut en treure’l els caçadors de l’aigua, tot esventrat i apallissat, va entrar-me una congoixa i m’hi vaig enamorar. Què voleu que us digui? Vaig veure una cosa que li penjava i a més era llarga. Ximpleries de joventut.

¾    I et vas casar?- pregunta la Lizzi.

¾    Bé, això de casar-se... Vam passar-ho força bé durant molt anys. Com era un lasciu de mena vam practicar totes les posicions del “kamasutra” i totes les perversions inimaginables. Amunt, avall, d’esquena, al revés, capiculats... Uf, no em puc recordar, m’agafa una enyorança per dintre, que no us ho podeu imaginar. Un bon mestre. Però, ja una mica més grandeta i experimentada vaig conèixer un rajà del què em vaig enamorar.

¾    A sí, era guapo?- inquireixo.

¾    Home, guapo! Puf! No la tenia malament, però el més interesant era que sota del llit guardava una arqueta, plena de pedres precioses, per la què valia la pena aguantar alguna que altra tonteria. Vaig canviar el nom, clar, com era musulmà. Aleshores vaig dir-me Sherezade. Per evitar les seves ires quan no se li posava prou alta vaig començar a explicar-li contes, mil i pico de contes vaig haver d’inventar-me. Fins que en veure que no havia forma d’adreçar-la em vaig marxar, però portant-me totes les joies. No fotem!  

En aquell moments s’encén la llum groga premuda pel Giusseppe per sortir a ballar i treure’s tota la roba mentre alguns clients deixen bitllets davant nostre o els més atrevits entremig de la carn i la tela. Cadascuna agafa del racó els seus atuells: el meu ventall enorme, una cistella grossa per la Viki i una escombra gegant rere d’on apareix, poc a poc, la Lizzi. 

Abans de baixar fem una mirada per un gran espiell a la sala. Els homes beuen, suen i estan vermells d’excitació, Elles són les femelles més esperades, l’atracció màxima de l’espectacle.
¾    Quan acabem a qui perseguim? - pregunta la Lizzi.
¾    Mira aquells tres, els que porten la disfressa de porquets. Tant rossets i plenets. Alguna els coneix? – diu la Viki.
¾    Sí.– responc- Jo els conec, he sortit més d’una vegada amb ells i altres noies. Aquell més gros és un constructor immobiliari. Fa cases de veritat, de totxos. L’altre, una mica més prim, fa bungalous de fusta i el més jove, té unes cabanes de palla a una platja caribenya que són una meravella. Quan arriba el moment saben treballar-s’ho, encaixen i es mouen força bé.  

Pocs instants després les tres apareixen “glamouroses” dalt de l’escenari despenjant-se per les barres verticals. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada