AL PEU DE LA LLETRA.

Treball del taller d’escriptura. Fer un relat utilitzant les següents expressions estereotipades. 

“Cap de pardals”, “Tenir les mans de mantega”, “Ser més dur que un roure”, “Esser de pa sucat amb oli”, “Ser llest com una guineu, “l’Antoni és un llop de mar”, “Estic parlant amb el cor a la mà”, Plou a bots i barral”, “Estàs a la lluna”, “ Vas trepitjant ous”, “Fa una tarda de gossos”, “Néixer amb la flor al cul”, “Quan el gat dorm les rates ballen”. 

A la barraca, prop del moll de les barques, hi ha reunits tres homes. El Rafel, un vell mariner, i el Manué, un desarrapat ja vell. Ambdós són aquells personatges grisos i murris que surten en tota història dels baixos fons de la ciutat.  

L’altre, és l’Antoni que actualment treballa de guarda al moll, però abans era un autèntic llop de mar. Però un dia, ja anys enrere, que plovia a bots i barrals, mentre comandava el seu vaixell de pesca va quedar a la lluna. Segurament la causa va ser la gran quantitat d’alcohol que consumia. Malgrat ser més dur que un roure va perdre la seva lluita personal amb la beguda i  va sortir del pont amb tots els sentits traspassats.

El Rafel, aleshores el mariner que feia la guàrdia, el va avisar cridant-li, sense gaire respecte a la seva categoria de capità, tot deixant anar les següents paraules: Cap de pardals, tanmateix sembla que vagis trepitjant ous. Que et creus allò de que vas néixer amb la flor al cul? 

Poc després l’Antoni queia al mar i el Rafel sense pensar-s’hi gaire va saltar per salvar-lo portant un salvavides. Hores més tard eren rescatats entre les crespades onades, prop de Mallorca, per un guardacostes. Del vaixell i de l’altre mariner, el Fernàndez, com deia el Pepe Iglesias, el Zorro, conegut comediant d’antuvi: “ i del finado Fernàndez nunca más se supo”. 

Mentrestant l’Antoni fa una capcinada, mig d’avorriment, mig de haver begut una mica massa, un costum que malgrat els anys no ha oblidat i també per conèixer al peu de la lletra la història del seu davallament de capità a simple guarda del port. El Rafel va salvar-li l’existència però sempre més ha estat una rèmora a la seva vida. Sempre al seu costat i sempre repetint-li una sèrie interminable de frases fetes de les que en deu tenir un cabàs, perquè no les acaba mai.  

Veient-lo adormit, el Rafel, continua xerram de records antics dirigint-se al Manué: Ai, Senyor! Parlant amb el cor a la mà,  en una tarda com aquesta  sempre rememoro la munió de frases que em deia el meu avi quan jo encara era un xavalet ignorant i tendre. Com recordo a l’avi, si plovia com avui sempre deia: fa una tarda de gossos. Quan embadalit escoltant-lo, n’explicava de bones no creguis, em queia alguna cosa a terra sempre em renyava murmurant: Nano, tens les mans de mantega. 

El meu avi, era molt avi, quan explicant-me contes tristos aconseguia que una llàgrima em baixés galta avall, repetia més d’una vegada la mateixa cançoneta fotent-se’n: el nen és un esser de pa sucat amb oli, el nen és un esser de pa sucat amb oli. Recordant‘ho, encara sento la ràbia i l’enuig pujar-me per la boca de l’estómac. Coragre, crec que l’anomena el metge quan vaig a visitar-lo. També, essent just, he de dir que en més d’una ocasió els records són molts agradables, perquè malgrat tot, era el meu avi. Llàstima que no va anar-se’n a Cuba a bord del Català, aleshores li cantaria havaneres amb un got de rom cremat a cada mà. 

Quan la mare s’adormia, sempre després de dinar, pobre mare començava tan d’hora a treballar, aleshores l’avi em donava d’amagatotis, una xocolatina; murmurant-me a cau d’orella: Quan el gat dorm, les rates ballen. Cordons! que n’era de bona aquella presa de xocolata. Al veure el meu rostre content i alegroi em clavava un pessic i em mussitava: Xaval, has de ser més llest que una guineu, que quan les veu maldades se les guilla sense recança. 

Quantes tardes passades des del comiat per sempre de l’avi, prop de la llar de foc, sense llamps ni trons ni frases fetes. Tardes beneïdes per les mans dolces de la mare que acotxava dolçament el meu petit cos com una fada protectora de menuts desemparats. 

Tant parlar de l’avi m’ha fet oblidar del present. On s’ha fotut aquest carall de l’Antoni? Obrint la porta del barracó, malgrat caiguin “chuzos de punta” com diria l’àvia Milagros, el Rafel fa la volta a la caseta fins a veure al seu cap antic cap l’Antoni dormint sota una barca.  

Miquel Pujol Mur.