dimarts, 11 d’agost de 2015

EXCURSIÓ REMULLADA


Tothom els ho deia que no sortissin aquell  dia, ja que segurament que a la tarda plouria , però aquella colla de gent jove no temien ni la pluja ni el temps. Estaven de vacances en aquell poble del Pirineu i havien planejat la sortida feia una setmana; de pluja i de núvols no se’n ensumaven per enlloc, però en les zones de muntanya ja se sap...
De fet la travessa només duraria unes cinc o sis hores i al migdia serien al poble. Si plovia  estarien ja resguard, a més anaven molt ben equipats.
 
Van sortir a les sis del matí, un cotxe els va portar fins a la vessant nord del Pirineu, pel cantó de França. Serien poc més de les set quan van començar a caminar. Un camí preciós que s’enfilava muntanya amunt, una mica costerut, però als joves no els espanta la pujada. La Marga, “la pija” de la colla , no estava acostumada a les caminades i de bon principi li costava de seguir a la colla.  No passava res, els altres l’esperaven;  bé, el qui  sempre l’esperava era el Joaquim, els altres aviat van passar d’esperar  la regansera . Allà a les deu, es van trobar tots junts per esmorzar a la font del Boix. Quan aquests van arribar els primers ja estaven a punt  d’emprendre la marxa de nou.
 La noia ja es penedia d’haver-hi anat. El Joaquim la va animar, dient-li que no calia que patís, que ell  seguiria el seu pas i no importava l’hora que arribessin, que ell coneixia molt bé la ruta... la noia més tranquil·la va agafar nova embranzida  i ara ja entrenada seguia millor.
 
Eren prop les dotze, quan el cel es va anar ennuvolant i aviat es van sentir alguns trons i llamps. La Marga estava una mica espantada, però el noi va fer  una petita volta i just quan començava a ploure fort, van arribar a un petit refugi de pastors, on van estar a resguard de la tempesta ;  van aprofitar per recuperar energies menjant alguna cosa.

Va caure un fort patac d’aigua i al darrera pujava la bromada. Quan va parar de ploure,  van continuar el camí, que ja transcorria de baixada per aquelles verdes valls, quedava poc més d’una hora per arribar a casa. Encara es van entretenir fent unes boniques fotos del paisatge remullat, al travessar el rierol.
Serien prop de les tres van arribar al poble,  on els familiars ja els esperaven impacients per la tardança dels joves i pel mal temps i la boira. Aviat els van preguntar on eren els altres.
¾   Que no han arribat encara? Anaven molt avançats de nosaltres.
¾   És estany que no siguin aquí.

Cap a les set de la tarda encara no havien arribat. La gent es va començar a preocupar. És va organitzar dos grups per sortir-los a buscar, segurament amb la boira s’haurien perdut. Trobaven estrany que no haguessin trucat amb els mòbils, encara que moltes zones estaven fora de cobertura per aquells indrets. El Joaquim encara que cansat es va afegir al grup. Portaven emissores de radio per comunicar-se . Estaven a punt se sortir quan...
De sobte va sonar un telèfon. Els excursionistes donaven senyals de vida. S’havien perdut hi havien agafat un altre vessant de la muntanya i  havien sortit  molt lluny d’allà. Demanaven si els podíem anar a buscar en un poblet de França on havien anat a parar, i que estaven xops i rendits. Com se’ls havien  mullat els mòbils al travessar una riera, no havien pogut trucar, ni orientar-se en la boira.  Estaven tots bé, eixugant-se,  vora una llar de foc d’aquell únic bar del poble.

10/08/2015/
 

2 comentaris:

  1. Tota una aventura muntanyenca i amb la por que a mi em fan els llamps i trons...
    Una foto amb un paisatge preciós
    Petonets Anna i bon agost.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la muntanya passen moltes coses, sobretot si t'hi enganxa una tempesta, i a més tenim uns paisatges fabulosos.
      Una abraçada M. Roser i bon agost també.

      Elimina