dilluns, 27 d’abril de 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.II.

Zoè.

El Joan, després d’una nit de donar repetidament voltes i voltes lluitant amb  els llençols va despertar-se esparverat. Tenia el cap sota el coixí i una gran suor li amarava el cos. El llençol inferior havia anar a parar als peus del llit. El superior, s’entortolligava amb el seu cos oprimint-li el tòrax i dificultant-li la respiració. La manta, era llançada a terra, lluny del llit, com expulsada en un moment de ràbia o de desesperació extrema. Com si fos la darrera possibilitat de salvar la vida. La calefacció a tota marxa, combatent el fred exterior, feia que la habitació fos una sauna on el seu cos degotava les últimes raneres. 

Encara, amb l’ensurt dins el cor, tragué el cap de sota del coixí, llançant-lo contra una cadira on havia tota la roba que havia vestit el dia anterior. Lentament, recuperà la tranquil·litat al veure la llum del sol que travessava tímidament  el cortinatge de la cambra d’aquell perdut hotel de muntanya. 

Lentament les idees del que havia passat el dia anterior li retornaven a la memòria. Un a un, repassava els successos que havien esdevingut el divendres. Havia hagut d’anar a Hisenda pels problemes d’un client. Però a mig matí havia parlat per telèfon amb la Zoè i de comú acord havien concertat passar junts el cap de setmana.  

La cita havia de començar el divendres a les sis de la tarda per marxar junts. Ella mateixa, la Zoè del seus darrers somnis, li havia donat el número de telèfon per fer la reserva. Ell va telefonar i va encomanar l’habitació. Malgrat tot, els núvols que sortien en la pantalla del televisor, en el programa de la previsió del temps, no auguraven cap bon dia.  

Però que importa això en una cita de dos persones que diuen estimar-se. Marxar de la ciutat, fugir de la gent i buscar la pau de l’esperit en les muntanyes. Cercar aquell aire pur, lluny de la contaminació de la ciutat. En fi, allò que havia de ser una tarda de grata companyia, admirant la bellesa del món mentre viatjaven amb el cotxe, a darrere hora va estroncar-se. Quan era ja al vehicle, una trucada va començar a tallar les ales als somnis d’amor. La Zoè, inesperadament havia de visitar un familiar i no podien trobar-se aquella nit. Vindria el dissabte al matí. 

En baixar al menjador a esmorzar, pel finestral veia com els núvols cobrien la vessant de la muntanya. Els arbres, prenien formes quimèriques sota la grisa boirina que cobria els colors verds i marrons de la naturalesa. I llavors, un altre missatge. Un escrit que enfonsa definitivament les idees plaents del cap de setmana. Deia així: Ha tornat el Rafel a buscar-me. No puc oblidar-lo. L’he perdonat. Me’n vaig amb ell. Lluny, molt lluny. Perdona’m. Sempre seràs a la meva memòria. Zoè. 

Si la mort de la Míriam havia estat un sotrac inesperat, ara el missatge de la Zoè, l’ha ferit íntimament per sobtat i cruel. Sense ni poder opinar ni poder parlar cara a cara.  El seu cervell està ple de pensaments negres mentre davalla per l’engravat camí en direcció a l’estany entremig de la vall.  

La vida de les dones i els homes d’aquest món, és plena d’il·lusions i desil·lusions. Amb elles, l’esperança i la realitat, lentament, es teixeix la trama de la teranyina de l’existència.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada