La
Sara, una tendra nena de quatre anys, assisteix per primera vegada a col·legi.
La seva mare, l’acompanya i la presenta a la directora. La mare superiora; amb
un gest mig simpàtic; mig autoritari; assenyala una porta a la criatura.
Després
girant-se cap a la mare li somriu amablement. A continuació li explica que als
infants no se’ls ha de donar masses raons, perquè aleshores es confonen i no
saben que fer. Un simple gest sempre és més directe, i així l’alumna obeeix
sense plorar ni fer cap marranada. La disciplina des de petites és el millor
complement a l’educació. Tenir cultura és molt important, però al mateix temps
s’han de saber acatar les ordres dels grans.
Encara
no ha vingut la professora. Les alumnes, en aquell temps havia separació de
sexes, s’aprofiten per parlar entre elles, ja que la majoria es coneixen. Són
amigues o millor dit companyes de jocs al carrers d’aleshores petita població.
Poc
després ja havien transformat l’aula en un mercat de Calaf infantil. Totes les
nenes estaven emocionades per ser el primer dia d’estudi. Ho demostraven sense cap
vergonya amb crits i carreres.
Aleshores,
un silenci ominós les va sotragar, a totes, al veure com lentament s’obria la
porta. Primer va aparèixer al seues ulls espantats una mà blanca, a continuació
una màniga negre, tot seguit un vestit llarg fins els peus, també negre.
Finalment una toca, també negre, amb una aureola blanca on ressaltava el fosc i
mortificat rostre morè de la monja.
Les
darreres corredisses van remoure la classe. hi havia bancs de dos on havia
quatre cares sorpreses i amb ulls esbatanat esperant les primeres paraules de
la professora. Talment semblava que els temps s’havia quedat suspès. Tot era
silenci ni un sospir trencava la quietud. Aleshores van sentir per primera
vagada la veu de la mestra.
¾
A ver niñas callad, per favor. Dios
mio, que calvario! Cada vez són peores. Senyor! Sinó fuera por tus divines palabras,
que nos hablan del sacrificio por los demàs, ahora mismo huiria al lado de mis
padres. Jo creo, oh Senyor, que los negritos africanos de las misiones son mejores
que estas criatures catalanas.
Llavors
treien un full escrit amb lletra manuscrita va començar a passar llista. Primer
va dir que la contesta obligatòria després d’escoltar el nom era presente. Una vegada hipnotitzada i
amansada la classe amb una mirada plena de commiseració per les alumnes i per
què no pel sofriment que se li presentava per alfabetitzar les rudes ments va
dir
¾
Vamos a comenzar la classe de
gramàtica y para que aprendais las primeras letres comenzaremos por las vocales.
Son las más fáciles de pronunciar. El sonido sé produce en la boca sin ningún
obstaculo para la voz.
Aleshores
dirigint-se a una nena que xerrava amb la del costat li manà.
¾
Niña sientate a la tarima a mis pies.
Y piensa que soy benevolente! La la próxima seran tus dedos los que sentiran la
madera, però de la regla. A ver, seguidme sin pestañear, que la pròxima ira al
pasiillo y al despacho de la directora.
Hi
comença la coneguda cançoneta:
A:
el mestre em va pegar.
E:
jo no se per què
I:
ahir no vaig venir
O:
per què no estava bo
U:
vaig trucar a la porta i no havia ningú.
Suposo
que també era en castellà, però no m’atreveixo a traduir-ho.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada