dimecres, 1 d’abril del 2015

US RECORDEU QUAN ANÀVEM A COL·LEGI.

La Sara, una tendra nena de quatre anys, assisteix per primera vegada a col·legi. La seva mare, l’acompanya i la presenta a la directora. La mare superiora; amb un gest mig simpàtic; mig autoritari; assenyala una porta a la criatura.  

Després girant-se cap a la mare li somriu amablement. A continuació li explica que als infants no se’ls ha de donar masses raons, perquè aleshores es confonen i no saben que fer. Un simple gest sempre és més directe, i així l’alumna obeeix sense plorar ni fer cap marranada. La disciplina des de petites és el millor complement a l’educació. Tenir cultura és molt important, però al mateix temps s’han de saber acatar les ordres dels grans. 

Encara no ha vingut la professora. Les alumnes, en aquell temps havia separació de sexes, s’aprofiten per parlar entre elles, ja que la majoria es coneixen. Són amigues o millor dit companyes de jocs al carrers d’aleshores petita població. 

Poc després ja havien transformat l’aula en un mercat de Calaf infantil. Totes les nenes estaven emocionades per ser el primer dia d’estudi. Ho demostraven sense cap vergonya amb crits i carreres. 

Aleshores, un silenci ominós les va sotragar, a totes, al veure com lentament s’obria la porta. Primer va aparèixer al seues ulls espantats una mà blanca, a continuació una màniga negre, tot seguit un vestit llarg fins els peus, també negre. Finalment una toca, també negre, amb una aureola blanca on ressaltava el fosc i mortificat rostre morè de la monja.  

Les darreres corredisses van remoure la classe. hi havia bancs de dos on havia quatre cares sorpreses i amb ulls esbatanat esperant les primeres paraules de la professora. Talment semblava que els temps s’havia quedat suspès. Tot era silenci ni un sospir trencava la quietud. Aleshores van sentir per primera vagada la veu de la mestra.
¾    A ver niñas callad, per favor. Dios mio, que calvario! Cada vez són peores. Senyor! Sinó fuera por tus divines palabras, que nos hablan del sacrificio por los demàs, ahora mismo huiria al lado de mis padres. Jo creo, oh Senyor, que los negritos africanos de las misiones son mejores que estas criatures catalanas.  

Llavors treien un full escrit amb lletra manuscrita va començar a passar llista. Primer va dir que la contesta obligatòria després d’escoltar el nom era presente. Una vegada hipnotitzada i amansada la classe amb una mirada plena de commiseració per les alumnes i per què no pel sofriment que se li presentava per alfabetitzar les rudes ments va dir
¾    Vamos a comenzar la classe de gramàtica y para que aprendais las primeras letres comenzaremos por las vocales. Son las más fáciles de pronunciar. El sonido sé produce en la boca sin ningún obstaculo para la voz. 

Aleshores dirigint-se a una nena que xerrava amb la del costat li manà.
¾    Niña sientate a la tarima a mis pies. Y piensa que soy benevolente! La la próxima seran tus dedos los que sentiran la madera, però de la regla. A ver, seguidme sin pestañear, que la pròxima ira al pasiillo y al despacho de la directora.

Hi comença la coneguda cançoneta:
A: el mestre em va pegar.
E: jo no se per què
I: ahir no vaig venir
O: per què no estava bo
U: vaig trucar a la porta i no havia ningú. 

Suposo que també era en castellà, però no m’atreveixo a traduir-ho. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada