dilluns, 6 d’abril de 2015

VELES AL VENT.

El Marc i el Pere són dos amics de tota la vida i a més els uneix de sempre la mateixa afició de navegar a mar obert i conèixer noves platges i nous països. Ells ho anomenen veure nous horitzons enmig dels blaus del cel i el  de l’aigua marina. Amics del mar naveguen per veure món i divisar llunyanes terres però si és possible sentint l’embat de la força del vent i el seu combat amb les veles de l’embarcació.
En aquesta ocasió el Marc s’ha comprat un veler nou i sense pensar-s’ho gaire han embarcat a fer una travessa transoceànica.  

Fa dies que naveguen en la nova singladura però la nit passada és una de les nits que mereix recordar-se tota la vida. Enfrontats amb un galerna el veler ha pujat damunt les onades i ha baixat al més profund de les aigües mentre esperava la propera onada que el tornés a fer surar amunt com qui cavalca sobre un brau. Amb el vent a popa i les veles plegades intentaven fugir de l’epicentre de la tempesta. Agafats al timó han vist més d’una ocasió a la mort com a final de l’aventura però el mar clement a la matinada ha calmat la seva fúria i els ha permès arribar a les envistes d’una platja tropical de blanca sorra.  

Una illa, però el seu estris de navegar són mullats per la nit de tempesta i malgrat la seva qualitat només els permet prendre dades aproximades i inexactes. Els queviures també mostren la cruel navegació i que alguna de les comportes ha quedat oberta. 

Finalment ancoren el vaixell en l’espectacular badia, de veritat que fa un dia meravellós, Amb la barca petita baixen a la platja i sota una palmera roben una clau que els deixa sorpresos per que indica que hi ha certa civilització en la illa. 

El Pere mira al Miro  diu:
          - Marc, no em deies que hi havia un Burger King aquí. 

El Marc el mira amb cara de sorpresa, mira el plànol per davant i darrere, mira la brúixola i s’encongeix d’espatlles posant uns ulls entabanats.

          - Maleït Marc,- penso, ja fa dies que mengen el que pesquem, em comença a semblar que la meva pell té escates. Un buit total oprimeix el meu estómac. Les meves cames comencen a defallir. 

Miro la clau, li dono la volta, i fins i tot, tinc ganes de menjar-me-la, pot ser una aportació de ferro després de menjar tant peix segurament millorarà la meva visió del futur.

Giro el cap i entreveig al Marc, també famèlic i ni tant sols té la clau per portar-se a la boca. 

Faig un pas enrere, ell fa un pas endavant, ens agafem per les espatlles i repenjant-nos l’un amb l’altre, feixugament avancem. Pas a pas, cap a la selva on esperem trobar la nostra salvació, malgrat sigui mastegant herbes. 

Potser trobàrem fruites boscanes. 

L’esperança es l’última de les il·lusions a perdre. 
 
Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada