divendres, 24 d’abril de 2015

VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.I

Míriam.

El Joan Sunyol és un advocat de quaranta-dos anys. Actualment és un dels principals socis d’una important assessoria mercantil. Fa uns sis anys va morir la seva dona, la Míriam, de qui estava força enamorat, en un accident d’esquí als Alps. En aquella funesta ocasió, ell no va poder anar a Suïssa per causa de la feina. La Míriam va desplaçar-se amb els seus pares i germans. Eren tots ells, una família de bona posició, bojament aficionats a l’esport i per sobre de tots, de la blanca neu. 

Va ser un gran daltabaix en la seva vida del què no ha pogut refer-se, fins fa poc temps. Els amics i la pròpia família, per animar-lo i treure’l de la soledat en què s’havia reclòs, el van presentar durant el transcurs d’aquests anys a diferents mullers. Bones noies, de variada índole i cultura, per veure si així el treien del seu ostracisme. Però, no ha acabat de trobar la dona ideal, que li fes el pes per sortir de la seva vida eremítica. El Joan va soterrar-se en la feina. El treball, els papers i els números van substituir a la Míriam en el seu pensament. Va enterrar les seves il·lusions i desigs sota un munt de paperassa. 

Fa uns mesos, va jubilar-se l’antiga i eficient secretaria del seu despatx de l’empresa i va entrar a suplir-la una jove, de vint-i-dos anys, amb el nom de Zoè. La noia complia perfectament la seva feina, era una nova llicenciada que feia pràctiques. Pel seu tarannà decidit i actiu, segurament en uns anys podia ser escollida com una nova responsable jurídica de l’assessoria. 

La seva presència, el seu moure’s actual i modern, la seva roba, tan diferent a la de l’anterior secretària, va remoure alguna cosa en l’interior del Joan. Però va ser una petita llavor, sense fructificar, ja que considerava a la noia, per la seva joventut, quasi una filla. Però un dia, en arribar al treball va trobar-la plorant. Estava com desorientada, sense saber com fer la feina ni quins documents li demanava.  

Preocupat la va fer passar al seu despatx, i afectuosament va inquirir-li quina era la raó de la seva desraó. Aleshores, plorant la Zoè, com una magdalena, cosa impensada en una mossa tan decidida i moderna, va assabentar-lo que el seu xicot l’havia deixat per una altra noia i a més havia marxat lluny, a l’estranger. Va entregar-li el seu mocador per eixugar les moltes llàgrimes. Després unes delicades paraules de consol. Seguidament, sense saber perquè, va explicar-li la seva tristesa i la monòtona vida que portava. Finalment van acabar concertant una cita per sopar i compartir les seves vivències.  

Després van barrejar-se un cúmul de circumstàncies. Tal vegada, una mica massa d’espurnejant beguda. Consolar-se mútuament. Una mà que troba un altra i l’acarona. Un acomiadament massa llarg. Potser la prolongada abstinència sexual. Sense pensar més en la diferència d’edat va esdevenir una explosió d’estimació, de sexe i del tot aquell conjunt de necessitats que guarda dins seu el cos i el cor humà. Pocs dies després, el riure i l’amor era una constant de la vida de la parella. 

La sorpresa de les separacions sobtades, per causa de mort en plena joventut, ens fereixen en el més profund de l’ànima. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada