dissabte, 11 d’abril del 2015

INESPERADAMENT


L’Elies no para de pensar en  tot el que acaba de passar-li  avui, al carrer. Com cada dia, després de la seva jornada de treball, a l’oficina,  s’ha dirigit cap al seu gimnàs per tal de  posar-se en forma.

La seva ambició, sempre ha estat la de tenir un cos musculós i atlètic, per això s’esforça, diàriament, utilitzant tota una sèrie aparells que el fan suar una mica... però després té aquella satisfacció de poder sentir-se un “tio catxes”.

Allà es reuneix amb dos o tres amics, que sembla que facin una marató per veure qui té la musculatura més desenvolupada. Quan vingui l’estiu es posarà aquelles samarretes tan destapades i els shorts  i lluirà els seus bíceps i tot el que faci falta. Aquesta és la prioritat de la seva vida.

Avui, però, quan sortia del súper, -sempre hi entra per comprar una beguda d’aquestes isotòniques- hi havia un noi jove que demanava caritat. A l’Elies, casualment, li ha caigut una moneda de la butxaca que ha anat rodolant fins on el pobre estava agenollat. Tot i que no era el primer dia que hi era, sí que ell, sempre tan preocupat pel seu físic, ni tan sols se n’havia adonat. Quan s’ha ajupit per plegar-la, ha anat a petar gairebé de nassos sobre aquell cartell, amb una cal·ligrafia perfecta, que li ha cridat l’atenció. En poques paraules explicava les seves mancances i calamitats. Però el que més li ha remogut les tripes ha estat aquella piga tan grossa que el noi tenia sobre la mà.

 Ostres! Sembla la mà del “piga” s’ha dit per si mateix. Però la impressió més gran se l’ha endut al veure-li la cara. Tots dos han quedat mirant-se fixament i ell, que sempre s’ha cregut tan superior als altres, quan s’ha adonat que de les parpelles d’aquell noi, aparentment molt feble, se’n desprenia una llàgrima que li ha anat relliscant galtes avall, ha estat com si, de cop i volta,  els seus ulls s’obrissin per veure que la realitat no és en el món on ell viu, sinó en un altre que encara no ha descobert.

Ei! Què fas aquí? Jo et conec de l’escola, ets el “piga”...!
I tu ets l’Elies, cada dia et veig que surts del súper i te’n vas cap al gimnàs...
Cada dia? I jo ni tan sols m’he adonat de la teva situació. Sempre penso que només demanen caritat els romanesos i les persones una mica desgraciades que han vingut de països forans. Com pot ser possible? es va repetint l’Elies.
Vine que anirem al bar i ens explicarem tot el que ens ha quedat enrere de tots aquests anys diu l’Elies, amb una cara que no sembla la mateixa de sempre.
És que la meva roba no és gaire adient respon el “piga”.
No pateixis, la moda d’ara és dur els pantalons estripats, i ningú s’immuta per res!

Quan acaba de dir aquests mots, pensa en els seus pares. Si el sentissin el desconeixerien. Ell sempre ho ha tingut tot. Quantes vegades la seva mare ha deixat anar aquestes paraules: És com si el món només anés donant voltes al teu entorn, tan sols penses en tu,  en el teu físic. El teu cos per damunt de tot i... poca cosa més!

És cert, és fill únic i té una vida fàcil; treballa a l’oficina del seu pare, encara que... a vegades, es passa el dia fent encreuats. El fill del jefe sempre s’emporta la millor part tot i que, segons com, no ho vol reconèixer.

Un cop al bar, l’Elies ha demanat uns entrepans i unes birres per celebrar el seu retrobament.
Però si tu eres el més empollón de la classe, tots et teníem enveja! Com pot ser possible... amb el futur que se’t veia venir...
El “piga” ha començat explicant la mort dels seus pares, en una edat encara prematura, un accident que ell va patir més endavant, la ruptura amb la seva dona, la pèrdua de la feina, el desnonament del pis... Després ha acabat dient:
Ho sento, no vull esguerrar-te el dia. Ves al gimnàs que se’t farà tard!
Al gimnàs? Si és clar... se suposa que jo anava al gimnàs... però per un dia que no hi vagi tampoc no passa res!

Avui ha estat un dia tan diferent a tots els altres... un dia que ha deixat de pensar en ell mateix, i ha recordat amb nostàlgia aquells altres, tan llunyans, quan ells dos eren com carn i ungla: el seus jocs, les trifulgues a l’escola, el futbol, els enamoraments de l’adolescència i... l’acomiadament... quan l’amic va marxar amb els seus pares a viure en una altra ciutat. Llavors, les noves tecnologies encara no estaven tan arrelades com ara i, sense saber com, aviat  es van perdre la pista.

Ara és com si tots aquells moment viscuts amb intensitat, talment com una pel·lícula, s’haguessin fet visibles per uns instants... És com si, de sobte, s’hagués despertat d’un ensopiment etern. S’han acomiadat, però no per sempre, amb una llarga abraçada i unes llàgrimes que s’han fusionat entre l’un i l’altre.

Aquesta nit, l’Elies, sol a la seva habitació, finalment s’ha adonat de la sort que té, que mai no ha sabut apreciar, i pensa que ha viscut com un cec que només s’ha dedicat a mirar-se el melic. És la primera vegada que es fa aquesta pregunta:
Quina importància té el culte al cos, quan hi ha persones que ni tan sols poden viure amb dignitat?

Algunes vegades, el seu pare ha intentat parlar amb ell seriosament, dient-li que es va fent gran i que li agradaria que, aviat, agafés el relleu de l’empresa, però tot ha estat inútil. Quan pensa en les responsabilitats, amaga el cap sota l’ala i prefereix seguir així, vivint a costa dels altres. Mai no ha volgut passar al davant... l’atrau més la vida fàcil. El seu lema és viure el present el més bé possible,  en el futur no cal pensar-hi massa!

Però avui ha vist un present molt dur, el del seu amic Joan, el “piga” pels amics. Mai no s’hauria pogut imaginar que un noi amb tan de futur... tan intel·ligent, tan responsable... acabés demanant almoines. Quines coses té la vida... potser ha arribat el moment de pensar amb el cap i començar una nova trajectòria. Qui sap si el destí li ha jugat una passada que ell no esperava, i aquesta casualitat li ha fet veure que les coses poden canviar en uns instants i... també podrien canviar pel seu amic, si ell es decidís a donar el pas que el seu pare ja fa temps que desitja. Li costaria tan poc de donar-li un cop de mà...! Segurament que la seva satisfacció el faria créixer més que no pas tots aquets aparells, sense vida, que l’ajuden a posar-se fort per fora, mentre per dintre és més feble que el cotó fluix.

16 de març de 2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada