EN LA FOSCOR DE LA NIT

Dormia plàcidament quan un lleu grinyolar de porta em va despertar. Vaig escoltar en el silenci, no es sentia res, però era un silenci estrany. La meva oïda es va posar en estat d’alerta. Una lleugera remor de passes que s’acostaven em van paralitzar. Aquelles passes imperceptibles s’acostaven.

Era evident que hi havia algú dintre la casa.  Jo gran sola i indefensa no sàvia que fer, estava aterrida. Si almenys pogués  trucar els veïns; llavors vaig pensar en el aparell d’emergències que tenia damunt la tauleta. Quan volia activar-lo vaig notar que s’obria la porta de l’habitació, em vaig fer l’adormida, sense bellugar-me ; de sobte vaig sentir com l’aler pudent d’alcohol bufava damunt meu, no vaig moure ni una ungla, intentava  respirar profundament com si dormís; em va destapar la roba i després la va tornar a pujar . Amb una llanterna que portava va regirar calaixos i armaris, al no trobar el que buscava va obrir el llum, va venir cap al llit i em va despertar, mentre un ganivet lliscava sobre el meu coll,

¾   Va, aixeca’t i dóna’m  tots el quartos que tinguis.

Els meus ulls es van obrir  com dues taronges, no podia dir res, ell m’apressava perquè m’aixeques; a mi per la edat ja em costa aixecar-me al matí, ara imagineu-vos a plena nit i amb el ganivet al coll. Vaig mirar l’home fit a fit. Portava un passamuntanyes i només se li veien uns ulls negres i violents. Paciència -li vaig dir,-  em costa trobar l’equilibri quan m’aixeco. Intentava guanyar temps . si almenys pogués trucar el timbre d’emergències, però si ho intentava em clavava el ganivet al coll.

¾   Diners...vull diners!!!  –bramava.
¾   En tinc poquets de diners, no veus que estem a finals de mes.
¾   Diners i joies, on guardes les joies?

De l’armari vaig treure el meu atrotinat moneder, que em va prendre d’una revolada de les mans. Es va enfadar molt al trobar només 40 Euros. Allà dins el calaix  del tocador  tinc alguns diners més. Mentre es buscava dins el calaix del tocador, ràpidament vaig tocar el botó d’emergències i em vaig posar a parlar molt alt per evitar que sentis la veu que em preguntava que em passava,

¾   Escolti senyor lladre, que soc una velleta, molt velleta,  que no té masses diners i em veig treballs per arribar a finals de mes. Com vol que tingui diners a casa.

Ja se sentia la veu dins l’aparell –que li passa alguna cosa senyora Maria- jo vinga cridar més fort per apaivagar aquella veu, perquè ell no l’escoltés,

¾   Ai.. ai...ai... Vaga’m Déu! Venir a atracar a una pobra velleta que no té res. Pobre de mi. Jo no li vull cap mal, però hauria haver d’anat a una casa més rica.
¾   Calli  que m’atabala.
¾   Miri potser tinc alguna joia antiga, però la guardo a l’armari de l’altre habitació. Si vols anem-hi, encara que no se si servirà de res...
¾   Vols parar amb tanta xerrameca que em tens ven cansat. Aquí només tens 50 E. Menys mal una targeta de crèdit.
¾   Em sembla que està caducada, no la faig servir mai.
¾   Què.... ? Va anem per les joies i no em facis cap mala passada.

Van sortir de l’habitació  sense adonar-se de la llum que pampallugava a l’aparell d’alarmes, que havia emmudit al captar la situació de la velleta.

En arribar a l’altra habitació, va remenar dins un calaix fins a trobar una capseta on hi havia unes arracades petites, una cadena i una medalla i un anell de la filla de quan va fer la primera comunió i un braçalet seu, això si tot era d’or.

¾   Per tot això m’has fet venir maleïda vella .
¾   Són totes les joies que tinc, per mi són molt valuoses.

Va agafar una cadira i em va fer seure, em va lligar amb una corda que portava i em  va tapar la boca perquè no cridés  i ell va continuar regirant la casa de dalt baix , que poca cosa més hi va trobar.

Va agafar  un ordinador portàtil i el meu mòbil, i unes  poques quincalles i joies que li havia donat, jo m’ho mirava tristament, sens poder dir ni piu.  Just quan l’home sortia per la finestra que dona al darrera,  un grup de mossos d’esquadra l’apuntaven amb l’arma i el van detenir, després em van alliberar, mentre em felicitaven per com havia estat de valenta hi havia pogut tocar l’alarma, sense que el lladregot sen donés compte.

 

17/03/2015/