divendres, 3 d’abril de 2015

L’ELISENDA RETORNA A SUÏSSA.

L’Elisenda mira a un individu que activament es belluga envoltat per un grup de jovenetes. L’home, d’uns quaranta anys, va enfundat amb l’uniforme de professor d’esquí. Mentre dona instruccions als seus ajudants, xerra i fa broma amb el grup de noies que l’envolten i riuen alegres les seves paraules. L’Elisenda és diu a si mateixa:
¾    Si, és ell! El mateix rostre. L’actitud burleta. El mateix cabell, malgrat ara clareja i alguns de grisos són barrejats en la seva cabellera. La mateixa cara enfosquida pel sol i la neu. 

I mirant-lo de nou pensa:
¾    Encara és atractiu!  

L’Elisenda, és una dona eixerida, d’aproximadament la mateixa edat que l’home. El seu posat, demostra que és una persona seriosa que durant la seva vida ha tingut que treballar per pujar la família.  

Els pensament li retrocedeixen una pila d’anys quan era una joveneta com aquestes que envolten a l’Oriol. Han passat els anys, gran part d’una vida i encara es recorda del nom d’aquest home que la va enlluernar. 

L’Oriol, malgrat els seus pensaments diuen que encara es recorda, dins seu sap ben bé, que sempre ha seguit en més o menys interès la vida de l’home.  

L’Oriol, professor d’esquí. L’Oriol, als campionat de Montreal. L’Oriol, als ral·lis nòrdics de cotxes. L’Oriol, en una cursa de velers. Sempre un consumat esportista rodejat de dones joves en tot instant. L’Oriol, l’Oriol sempre l’Oriol, com una visió latent que sempre la torna al temps de joventut.  

Han passat els anys des de van venir en acabar els estudis. En aquell temps encara estava triant la carrera universitària a fer, segons permetés la nota de tall dels exàmens finals. Els nois i noies de l’acadèmia van decidir fer el viatge de fi de curs a Suïssa. A l’Oriol, una mica més gran, però ja endollat en la pràctica de l’esquí, van demanar-li informació i ell va oferir-se com a guia per ensenyar-los-hi les belleses del país. 

Van fer el viatje una bona colla tota plena de joventut i ànsies de viure. Per esquiar, millor dit a aprendre a esquiar en un lloc on és una pràctica habitual i es tenen les millors instal·lacions possibles. Recorre Sant Moritz, Gstaad i Berna. Veure com viu la gent rica i els múltiples llocs de diversió. També existeixen, malgrat es digui que els habitants del país són gent seria i avorrida. 

I Finalment la festa d’acomiadament del viatge. I l’Oriol que bevia els vents per ella. No tenia mal gust el jove. Sense triomfalismes, era en aquell temps la femella més cobejada pels companys galants. Tota una nit de ballar, beure, moure’s i riure, potser amb aquelles rialles una mica ximples de la joventut. Després l’Oriol, el més admirat mascle, agafant-la de la mà. La portava lluny, molt lluny, com en un somni per passadissos i portes. Fins que van aconseguir aïllar-se els dos en una nit d’amor engrescador i físic, natural en uns cossos joves i ardents.  

Què va ser la beguda? Tal vegada una il·lusió? Potser el despertar d’una flama sexual en uns cossos joves? No ho sap. Va dir que no? Va assentir amb la mirada i de paraula? Totes aquestes idees que podien servir-li d’atenuants internes per la seva conducta no eren el seu cap. Tot  va ser un núvol alegre i encisador que va succeir en cert moment.  

La realitat va imposar-se al poc temps del retorn a casa, estava en estat. L’Oriol, era molt lluny competint. Tampoc va voler ni inculpar-lo ni reclamar-li res. Ella, havia triat o s’havia deixat triar i ara assumia la seva situació. Els pares li van fer costat, i nou mesos després paria un nen maco i tendre com un sol. Va batejar-lo amb el nom d’Oriol.  

Malgrat els pares van sospitar qui era el pare van saber callar i van estimar amb bogeria al nét. Poc després l’Elisenda acabava la seva carrera i el món va ser com una sínia que roda i roda sense parar i ni oferir-li cap port on baixar. Però ho va assumir i finalment va sortir-se’n endavant del treball, dels pares i del fill. Va ascendir a la feina, va conviure molts anys amb els pares i va criar el seu fill. El seu propi fill, només seu, sense ningú que pugues reclamar-li res. 

Torna a mirar a l’Oriol que parla i explica acudits, algun pujat de to però, que les joves riuen sense parar. L’observa i pensa que també els anys li han passat per sobre, com a tots, però conserva aquell aire encantador de sempre. Aleshores, en una visió se li contraposen les imatges de l’Oriol pare i l’Oriol fill, i no pot menys d’adonar-se que coincideixen en molts aspectes. Aquella mirada dolça i també espurnejant en certs moments. Aquell gest amb les mans. El moviment del cap. El frunziment del front. Aquell somriure sorneguer. Tots son detalls que, sense coneixes entre ells,  es repeteixen en l’un i l’altre. 

Al vespre, ja havent tornat de la jornada d’esquiar, la dona es recolza en la barra del bar i demana una beguda. Al girar-se veu, que l’home que s’asseu al tamboret del seu costat és l’Oriol, que resta pensatiu i la mira sense reconèixer-la. Un sobtat sotrac la remou per dins com, si malgrat els anys passats, aquell moment fos encara present. L’home, l’Oriol, amb la seva veu que tan es sembla a la del seu fill, la mira i somrient li diu:
¾    Vostè, em recorda algú. Però, fa tants anys... Segurament un somni de joventut.
 
Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada