divendres, 10 d’abril de 2015

UNA HABITACIÓ A LES FOSQUES.

MAIL A L’AMIGA ABSENT. 

Kat,

El meu cap està a punt de petar. Les idees bullen dins meu, com ho fa l’olla de l’àvia quan cuina el brou nadalenc. Fan xup-xup! I les bombolles, com els pensaments, rebenten una a una. No pensis malament, quan parlo de  cuinar! Això, ja saps que no va amb mi. Mentre hagi, els Mc. Donalds o els Burger. 

Bé, no ho suporto més. En tota la nit no he pogut aclucar els ulls. Les imatges em desvetllaven totalment. No sé quantes vegades m’he passat la mà per descarregar el meu libido i descansar. Coi! No hi ha dret! 

T’ho explico, sense vergonya, ja què estàs lluny i trigaràs bastants dies a vindré. Desitjo, vagi bé la teva aventura. El paio s’ho mereix. Tu també, no creguis què...Suposo, que llavors, quan tornis ja m’hauran passat els dubtes! 

Abans d’ahir, la Sam, va convidar-nos, a totes les dues classes, a casa del seu avi. Una enorme casa enmig del bosc. Un antic restaurant i hotel. Així ho conta la família. Altres, més ben informats o més mal pensats, diuen que en aquest lloc és on va fer el calers, amb l’hotelet, com a meublé, i amb molta discreció. Ningú sabia qui anava. Ni les companyes o els companys que portava. No, amb la fàbrica, no van fer diners! La fàbrica era l’excusa respectable i el punt per pactar les reserves i les condicions. Sí, Kat, sí! Preu car i silenci. Preu més car encara, segons quin servei especial demanava client. 

Ja m’he anat pels cims! La Sam va invitar-nos a passar la nit i l’endemà a l’hotel. Piscina i barra oberta. I mutis total. T’imagines seixanta nois i noies barrejats i amb total llibertat. Això, als divuit anys, quan la caldera tot just ha fet el rodatge i la xemeneia tiba de mala manera.  

Jo vaig pujar en cotxe. Amb l’Andreu i les seves cosines. Després ja no els vaig veure més, devien tenir la xerinola muntada amb els Costa. Com sempre fan barila junts!  

El Jan, el meu xicot, no el vaig veure en arribar. Com tenia unes ganes boges de funcionar vaig agafar al David, que anava com sempre mig perdut amb els seus llibres. Home! Maco ho és, intel·ligent i ben plantat també. Valga’m déu! Ah! i també té una bona eina! Tret de la sempiterna corbata, i portar-se els llibres a una festa de nois i noies, treballa força bé!  

Vam començar a cercar una habitació lliure. Jo, tibant-lo per què ell, el David, està mica in albis pel que he vist. Ja ho saps les habitacions amb una roba interior, de noi o de noia, penjada en la maneta són ocupades. Però manoi! Quants passadissos vam haver de recórrer fins a trobar-ne una de lliure. En obrir la porta, l’habitació, era a les fosques però unes figures és movien i desapareixien en la penombra. Vaig tancar prudentment. No hi ha que ficar-se en afers sexuals d’altres companys, perquè després, al coincidir a classe, hi ha somriures sota el nas. Més val, evitar els comentaris. 

Però en tancar, un olor a mascle conegut va assaltar el meu nas i un perfum de flors dolces, també. Ostres, ostres! La Mireia, la mosca morta i beata. I l’olor? Aquest és el Jan! Qui el va parir! El meu Jan amb la Mireia. Quina cara! Jo que havia passat pel mal trago de la depilació per ell, i ell amb la Mireia! Tal vegada li agraden sense.. Aquesta mala pècora no hi deu anar mai. Potser li agrada el bosc? 

Vaig entra amb el David ben agafat de la mà i vaig dir-les-hi de tot. A tots dos. Jo que m’havia passat tota la tarda provant una i mil robes interiors. Que finalment havia optat per posar-me només el vestit a sobre, per passar-ne via quan arribés el moment. Ara resulta que se’n va a jeure amb aquesta mig monja o mig bagassa. Què sé jo? Van quedar força avergonyits! Us imagineu, despullats l’un damunt de l’altre. Crec que els hi vaig tallar el rotllo. I alguna altra cosa més, hagués tallat de bon grat!  

Prenent altre cop de la mà al David, que tenia els ulls esbatanats de veure tanta carn nua. Talment com si guaites una mala pel·lícula porno. Vam trobar al mateix costat una habitació buida, amb els llençols encara tebis, i li vaig fer aprendre tot l’abecedari de l’a a la zeta. Una lliçó magistral. Segurament, aquest any el curs lectiu l’aprovarà i el nou curs de comunicació bipersonal, també! Malgrat, li hagi de fer unes quantes lliçons extres. 

Cordons! Aquest és el meu dilema. Li demano perdó al Jan? Espero que me’l demani ell? És que m’agrada encara! O continuo fem classes obligatòries al David, fins que ho aprengui tot?  Cullera! El cos, és el cos, i com més té, més demana. Bé, el cos i les idees, que van juntes. Vatua l’olla! Les avies ho tenien més fàcil, ha endiumenjar-se, anar al ball i esperar que el tòtila de torn anés buscar-les. Quatre ais de bleda assolellada i el noi esmaperdut a demanar la mà als pares. Quan hem de sofrir les pobres noies d’avui en dia.  

Com no m’enviï un whatsapp aviat, no sé que faré.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada