dimecres, 8 d’abril de 2015

TRENCAR EL DIA A DIA.


L’Ego Sum Pauper, (Egus pels amics), aquest matí com cada matí de l’any, sinó hi ha cap trasbals que ho impedeixi, és assegut a la seva taula de sempre a la cafeteria-restaurant La Tasca.   

Avui el Marcel, el cambrer, no hi és. Ha demanat uns dies, a compte de vacances, per anar a veure uns familiars i serveix les taules una noia amb molta destresa i cura. El Salvador, el propietari, té bon ull per escollir els seus treballadors, malgrat no sigui gaire generós en els estipendis a pagar. L’Egus ha pres el seu bon cafè de cada matí i llegeix el diari tan tranquil·lament com sempre. 

Fa una mirada als mots encreuats i en l’aparat reflexions troba aquesta frase de l’Albert Einstein: Que trista es la nostre època: És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici. 

Intenta comprendre les paraules de l’eminent físic i una multitud preguntes s’apleguen dins el seu cervell: bomba atòmica, calia desintegrar l’àtom, quantes víctimes mortes, masses prejudicis, és tan necessari l’avanç de la ciència o serveix aquesta avantguarda per eliminar a les persones innecessàries, o aquelles que algú considera no convenients. Si, ja ho sabem que la ciència avança i s’utilitza per guarir a les persones, però  molts cops abans ha servit per aniquilar-les. Quantes interrogants en aquest món no obtenen resposta, i aquesta deu ser una més.  

Però avui l’aire habitual de cada dia s’ha trencat. No hi és el Marcel i la simpàtica cambrera, diligent i treballadora, es mou amb prestesa servint a tothom, però l’encant dels silencis de l’absent fa que no sigui res igual. El mateix passa si un dia en arribar a casa troba una visita, tant li dona si es d’un familiar apreciat o una persona forastera. El sacrosant espai familiar ha estat vulnerat, el temple personal ha sigut profanat i fins que marxen les visites, la casa no és casa seva. Aleshores sí, és quan fent un sospir d’agraïment torna a posar les coses al seu lloc i la pau retorna al seu món encerclat amb el de la seva esposa. 

L’Egus deixa el diari al seu lloc, normalment és un home ordenat i havent pagat la consumició i donat una certa propina, ni gran ni petita, surt al carrer.   

Un dia de primavera, lluminós a estones i un xic ennuvolat a  altres. Un jorn on igual pot lluir el sol tot el dia com ploure de sobte. Un dia sense fred ni calor, on passa una suau brisa que refresca els raigs del sol. Finalment una jornada apropiada per veure la ciutat. Els arbres, ja amb les primeres fulles verdes onejant al aire. Els parterres, amb tímides flors que volent cridar l’atenció dels insectes per donar fruit. Veu a la gent frissada per fer mil encàrrecs o fer les feines diàries per viure. Camina i observa, veu i jutja, reflexiona i amb sorpresa compren que s’ha tancat també amb el cercle de la rutina, tan semblant com l’anar a treballar diàriament d’abans de jubilar-se. Bo és tenir una  tasca  a fer, més sortir i gaudir del món també és encantador.  

De prompte el núvols amaguen el sol i un lleuger plugim mulla les rajoles de la vorera. L’Egus entre en un bar per resguardar-se de l’aigua i demana un tallat, mentre mira a l’interior de l’establiment. Hi ha força gent i sent el jovent que alegra el fons de la sala en les seves rialles i bromes de tot tipus. Dos homes jugant a escacs. En una taula tres o quatre dones xiuxiuejant confidències o potser emeten prejudicis d’algun altre, qui sap. Com ell, tres més s’han posat a cobert i estan fent una petita consumició per justificar-se. Poca gent corre pel carrer, algun que va amunt i avall, sota la fina aigua. 

Poc després la pluja minva i surt el sol, i de les rajoles puja aquella tènue olor de l’aigua assecant-se, barreja d’humitat i pols que omple les narius. Un lleuger arc de Sant Martí de innúmers colors sobresurt damunt les teulades de les cases da la ciutat. 

Passen cotxes i la vida retorna als buidats carrers de fa una estona. L’Egus se n’adona que trencar el dia a dia també és plaent i que al món hi ha moltes coses que valen la pena de veure i prendre l’instant com si fos una fotografia sempre canviant. 

Para en una floristeria i compra una flor per la seva esposa i poc a poc gaudint del dia i la vida camina cap a casa.  

Hi ha tantes coses a veure i admirar en aquest petit món nostre que val la pena fruir-ne.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada