dimarts, 17 de setembre de 2013

LA CASA DE LA TIETA CONSOL


Sempre m’havia agradat molt anar a casa de la tieta Consol, des de ben petita que hi anava, quan els pares marxaven o tenien feina, allà em quedava jo, contenta amb la tieta, que com que era soltera m’estimava com una filla i em deixava fer el que volia.
La casa estava molt bé, construïda a  mitjans del segle passat, era relativament  nova i estava molt ben situada a un carrer cèntric del poble;  potser els mobles i la decoració eren una mica antiquats, a més hi havia moltes andròmines; li agradava guardar-ho  tot, deia que no es podia gavanyar res,  la qual cosa feia que es veiés un ambient molt carregat; però m’agradava viure-hi.  Tapets de ganxet,  cobrien  cada taula o tauleta; de petita m’agradava passar-hi els dits i trobar aquell  toc tant encarcarat,  o emmidonat, crec que es deia. També gaudia mirant  i fent  enrabiar la cadernera , que quan em veia es quedava muda i no volia cantar. La terrassa del darrera m’encantava, sempre tant plena de flors, sobretot a l’estiu; la tieta les cuidava i les mimava.

Al davant hi havia dues habitacions de costat, el sol hi entrava a dojo quasi tot el dia, per les amples finestres. Una  era la de la tieta i l’altre la meva . Així, de petita, ella em sentia si jo plorava o tenia por,  tot seguit venia a consolar-me i em feia resar un parenostre, llavors em quedava tranquil·la. Després va ser a l’inrevés, quan la tieta va estar una mica malaltona, jo m’hi quedava a dormir i l’ajudava si necessitava quelcom, també i passava moltes estones al dia ; li anava a comprar i li feia el menjar.
Aquella nit vaig sentir un gran rebombori, vaig aixecar-me d’un bot i vaig entrar a la seva habitació. Estava al terra inconscient. Metges, ambulància,  hospital...  i diagnòstic : infart cerebral. Ja no podria tornar mai més  a viure  sola en aquella casa.

Avui he tornat a casa la tieta, després de mesos;  fa una mica olor de romàtic, de tancat . He obert totes les finestres  perquè s’airegés una mica. Ella ara és a una residència, té la meitat del cos paralitzat  i parla amb dificultat . Vaig moltes tardes a veure-la i fer-li una estona de companyia. M’ha dit , que vol que jo em quedi amb la casa, que no he d’esperar que es mori, que puc anar a viure-hi ara mateix, ella no hi tornarà més. Per això he vingut a fer-hi una ullada.  Valgam  Déu! quantes coses hauré de llençar.

 Demà vindrem amb el Francesc i començarem  a treure-ho tot. Potser em quedaré alguna cosa de record, però poca cosa;  serà la nostra casa. De fet, tal com estan les coses,  ens ha vingut molt bé ara poder venir a viure aquí, al començar la vida junts . L’arreglarem, pintarem  i decorarem al nostre gust. La terrassa ara fa pena, haurem de plantar-hi flors noves. L’habitació petita del darrera, que  té molt bona acústica, anirà molt bé per l’equip de música. Les dues habitacions del davant, potser aniria bé fer-ne una de sola... no,  no, fora massa gran . Serà millor arreglar les dues i ... -un calfred-  si un dia tenim un fill;   o potser vindrà alguna neboda a fer-nos companyia quan siguem més grans.

- 2 de setembre de 2013 -

 

2 comentaris:

  1. Una història trista, que té dues cares, l'amor que us teníeu amb la tieta i la desgràcia que li ha tocat viure...
    Petonets, Anna.

    ResponElimina
  2. Bona nit M. Roser, tens raó la història té dues cares, com la vida mateixa; estimes a les persones properes, però amb els anys ningú està lliure d'entrebancs i malalties.
    Una abraçada

    ResponElimina