dilluns, 9 de setembre de 2013

ESTADA ESTIVAL.

El Joan acaba d’arribar al poble d’estiueig. Deixa les maletes a l’hotel i malgrat va amb un grup de la seva ciutat li agrada conèixer els carrers i els pobles passejant poc a poc i així assaborir l’ambient en solitari.

Troba tan agradable voltar sense rumb i ser un més entre la gent que omple els carrers, abarroten els comerços i les terrasses del bars.

De tant en tant saluda algun conegut que com ell ha vingut en el mateix autocar.

La gent vestida en la promiscuïtat de la platja li fa girar a vegades la cara per mirar millor. Noies amb biquini, homes en banyador, entremesclats amb gent ben vestida, com si es tractes d’un batibull que a més mostrava tot tipus de races en tumultuosa barreja.

Aquest fet fa que busques un punt més alt al carrer i pujant les escales d’un comerç, fa una mirada per damunt dels caps de la gentada.

Homes i dones, negres i blancs, rossos o bruns, eren com una ona que es cobreix amb mocadors, capells o caps tallats al zero. I tot avança com una processó multicolor de races i també de creences, per les voreres del carrer.

Després d’una estona d’observar la bigarrada i ondulant estora humana que deambula alegrament es gira a mirar la botiga que hi ha darrere seu.

Una de tantes botigues on es ven de tot el necessari per gaudir uns dies de platja. Ombrel·les, barrets, mocadors, inflables, ulleres de sol,... De tot, com en un mercat àrab; havia de tot, i a preu econòmic; fins l’últim desig d’una ment malalta.

El Joan mira un aparador i l’altre, també veu la porta, millor dit l’espai obert per entrar dins l’establiment, al món curull de mil coses estivals.  

De sobte, sorprès queda immòbil, guaitant-la amb ulls com plats. La seva boca mig entreoberta mostra tota la badoqueria possible en el ser humà. La mira com si fos l’objecte més desitjat de l’univers.

Porta un vestit ajustat mostrant totes les corbes del seu bonic cos. Cobreix el seu cap amb un mocador d’un verd fluorescent, tan cridaner com la resta de la seva minsa indumentària.

Les xancletes que protegien els seus delicats peus són una meravella de senzillesa, com ales lleugeres creades per la naturalesa.

Tot ell queda embadalit mirant-la. Aquells ulls, la seva boca, el suau somriure; com una alegre promesa, sense ensenyar les dents; només amb la curvatura del llavis encara l’atreu més.

Ho té tot. com si fos una nimfa dels boscos, etèria i gràcil dansaire dins la ment del Joan. 

Se li acosta una dependenta i veient-lo tant trasbalsat li pregunta.
¾    Desitja alguna cosa? 

El Joan alça l’avantbraç i amb el dit índex ho senyala. La dependenta, una xineta de mirada i somriure gastat d’atendre al públic el mira i s’encongeix d’espatlles i contesta:
¾    Bé- i marxa. 

Poc després el Joan surt de la botiga portant-la joiosament agafada del braç. 

El Joan porta una tortuga ninja de plàstic de gran mida.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada