El diumenge següent al dia de
Sant Pere l’esglesiola que s’alça als penya-segats de la serra de Queralt
s’omple de joia al celebrar-se la festa del apòstol sota l’advocació del qual
s’erigí aquest temple.
Berguedans i berguedanes
omplen l’espai lliure sota el l’encimbellat edifici. Si fa fred o el temps es
plujós es cerca l’aixopluc a l’interior.
Una visita a l’església, no queda
mai per fer, malgrat l’enrampat pujador. Canta la campana amb la seva veu
metàl·lica cridant als fidels a festa gran. La corrua de caminants s’afanyen
mentre pugen tant per un cantó com altre del pujol.
Uns són assentats damunt les
roques, altres arrecerats del sol sota els escadussers arbres i els demés a
dempeus omplen el coll de muntanya.
Missa de campanya, una de les
misses més boniques, ja que fugin dels murs i teulades, més riques o més
pobres, s’obren al esperit en el lloc que Déu construí amb les seves mans.
Pedres, arbres i groga
ginesta, les altes muntanyes al nord, les planures al sud. El sol i cel blau
se’ns mostren amb una riquesa que no vol ser presonera de cap paret.
Després del do de Déu als
humans, les pubilles i els fadrins entreguen el tradicional regal als
peregrins: la clau pa ametllat de Sant Pere i el ram de flors boscanes.
Sigui aquest clau la que ens
obrí la porta de la salvació de l’esperit.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada