dimarts, 7 de maig del 2013

HAURÉ DE SOMNIAR UN ALTRE SOMNI

 Hauré de somniar un altre somni
si el que somnio no s’esdevé mai.
La realitat interfereix els límits 
il·limitats que menen vers estances
encarcarades sense cap escletxa
que entrelluqui la lluna.
                                    Cambres closes
a totes  les clarors, a tots els aires,
a totes les rescloses sorolloses
que canten llibertats fins que rieres
les engoleixen en lleres de calma
quan la calma és absent en altres àmbits

Hauré de somniar un altre somni
que vegi el món com és;
                               desemparança
 gent famolenca i guerres absurdes.


Gent famolenca i guerres absurdes
d’un altre món que no és el meu.
                                  Obscenes
escenes quotidianes et regiren
l’endins  mentre t’asseus mirant la tele
per  fer l’àpat complet  tres cops al dia.
Colesterol, alcohol i triglicèrids
t’invadeixen la sang mentre la borsa
fa alts i baixos  i camises blanques
furten damunt poltrones immutables.

Mentrestant van morint els innocents
molt lluny, molt lluny, rera mars, rera platges;
o prop de casa.
                          El seu plany no arriba
als bunquers resguardats de sol i pluja
amb xerrameques eixordant silencis.

  
Amb xerrameques eixordant  silencis
s’hi dissenyen destins de gent llunyana
amb propostes, respostes, contrapostes
amb conquestes, enquestes i protestes,
amb cursos i discursos i concursos
rèpliques, contrarèpliques.
                                Impostos
diagnòstics,  pressupostos i costos.

Estudis i contraestudis aïllen
voluntats vertaderes de concòrdia,
tothom vol la raó sense percebre
que només hi ha raons que, contrastades
podrien arribar a l’esperança
i fer de vents contraposats la força
per establir necessaris  diàlegs.

  
Per establir necessaris diàlegs
només ens cal llançar l’orgull ben lluny
i vèncer vanitats, vanes, inútils,
emmirallar-se en llacs, espills de  llum,
apropar-se a la terra i estimar-la,
no trepitjar cap flor ni  cap persona.

Cal deixar d’inflar núvols i endinsar-nos
ben decidits entre deserts desèrtics
on no hi ha pobres sinó miserables
agonitzant de fam perquè nosaltres
mengem tot i estar tips.
                                    
                                    Si algun dia
ens repartim l’olla de l’escudella,
i ens enllacem les mans per ballar a plaça
s’amararà la terra amb pluja  amable.

Però  mentrestant fins que no arribi l’hora
podem viure tranquils els responsables?

Roser Casals Canudas 
           



2 comentaris:

  1. No canviïs el teu somni. El que caldrien foren molts somnis, de moltes persones per propiciar un canvi de la realitat.

    ResponElimina
  2. Per més difícil que sembli, l'esperança és l'última cosa que es pot perdre.

    ResponElimina