dimarts, 21 de maig de 2013

ENTRE L’AVI I EL NÉT



Al matí, l’avi es disposa a acompanyar el seu nét, l’Ivan, a l’escola, com fa  habitualment.
-Au va marrec que farem tard –va murmurant alhora que agafa la cartera del nen i ho posa tot a punt.
-Ja vinc avi...! –diu el nen, mentre pensa... Aquest vell és un pesat, que sempre em fa arribar a col·legi 10 minuts abans...- Encara és d’hora, i em falta enviar un missatge al meu amic, l’Òscar, que està malalt.
-Ja ho faràs a l’hora del pati... que per això tens aquest carai d’estri!
-Deus voler dir el mòbil, no?
-És clar, saps perfectament el què vull dir. Abans no en teníem d’aquests trastos i vivíem feliços, i teníem amics...

Converses com aquesta i algunes de semblants  solen ser usuals entre les dues generacions que viuen al mateix lloc, però venen de mons completament diferents.

A la tarda sempre tenen les mateixes trifulgues.  Els deures, que el menut  els vol deixar per l’última hora. És clar, la tele és més interessant que les mates... Són tan avorrides...!

Però avui toca llengua catalana i precisament els verbs. L’home amb tota la bona fe, li vol ajudar a conjugar el  verb “ser”: Jo sóc, tu ets, ell és, nosaltres...
-Aquest verb  costa una mica, perquè és irregular, -li va explicant, mentre el crio no li fa ni mica de cas- Entremig de la llibreta i el llibre hi té un paper amb una colla de paraules rares.
-Però quins pebrots...! Tu no estàs pel que fem. Què hi tens en aquest paperot?
-Res, les adreces d’Internet i algunes contrasenyes meves, del Facebook, el Twitter, el Tuenti...
-Estàs carregat de punyetes, tu i les contra... no sé què!
-Doncs les “contra no sé què”, que tu dius, són molt importants... cada una  és el mateix que la clau de la porta per entrar a casa, però  d’una altra manera!
-Aquets mocós sempre vol tenir la raó! -L’avi va dient pel cap baix...
-I tu ets un vell xaruc...! -Crida el nen sense cap mena de contemplació.
-Si jo hagués dit això al meu iaio, encara avui em recordaria del clatellot!
De totes maneres la sang no arriba mai al riu. Encara que el nen és una mica contestatari, no actua amb maldat, més aviat intenta banalitzar totes les coses que diu o fa l’avi, només amb ganes de tocar el voraviu.


Però no sempre estan com el gat i el gos, també en altres moments, quan el nen ha acabat els deures,  els dies que no hi té la mare, li agrada que l’avi li expliqui les històries d’abans; el que passava després de la Guerra Civil i tot el  que es movia amb  la llengua i l’obligació que hi havia de  parlar en castellà.

-Explica’m un conte dels de debò -diu l’Ivan al seu avi.
L’home comença a relatar que, quan ell era jove, vivia en un poblet que només hi havia quatre cases de pagès, anomenat “La Nou”.
-Mira, llavors no era època de  contrasenyes però sí que, en certa manera, n’hi havia una, era el santo y seña.
-Quina cosa més estranya, -diu el noiet- aquesta no l’havia sentit mai!

El nen ara escolta embadalit l’historieta que l’avi ha començat; justament va passar després de la Guerra, un dia, quan baixava a peu des de La Nou i va trobar la Guàrdia Civil, que sempre anaven aparellats, i la primera cosa que li van dir va ser:
-Buenos días... santo y seña!
Era una paraula que s’havia de saber per demostrar que no eres d’un bàndol diferent, però llavors ell era molt jove i molt despistat, i no va saber què contestar, per tant va dir el que li va sortir en aquell moment.
-Bon dia. Oh... és que jo vinc de la Nou i... –ja se li va haver acabat el rotllo.
-Hable usted en cristiano –li van etzibar amb una mica de mala llet-  Diga...  santo y seña!
-No lu sé  – va respondre, amb el seu castellà d’allà dalt més amunt de pagès.
-Qué no lo sabe! ¿De dónde viene?
-De la nuez
- ¿A dónde va? – seguien preguntant...
- A la almendra
-Cómo que a la almendra! ¿Se está riendo de nosotros, o qué?
Ell estava més que avergonyit...
-No, de cap manera... Vinc de casa meva, de La Nou, i vaig a l’Ametlla a veure la meva família. Allà hi tinc els meus tiets...

Això sembla un acudit, però és el que passava llavors que no hi havia telèfons, ni ordinadors, ni cotxes... ni res..., i les “contrasenyes” eren molt diferents a les d’ara.

 6 de maig de 2013

1 comentari:

  1. Dos mons diferents, passat i futur units per la tendresa d'aquestes dues persones, l'avi i el nét, i per la curiositat de l'un vers el mon de l'altre

    ResponElimina