dimecres, 29 de maig de 2013

EL CONVIT.


El Josep remena en la cuina. Ara vigila atentament l’olla on cou la pasta italiana, uns fettuccine d’un color daurat meravellós. Sap molt bé que la pasta s’ha de coure al dente, perquè així, segons els italians, és la forma que absorbeixi la salsa i encara sigui més gustosa. 

En un cassó prepara la salsa per posar-hi i pensa adornar el plat només amb unes fulles d’un julivert que ha comprat expressament al veure’l per la seva fulla grossa i lluenta. 

En l’altre foc hi ha una paella amb oli preparada per fer uns escalopins a la milanesa acompanyats amb una lleugera barreja de pebrots vermells i verds, albergínia finament molta i un afegit de bolets tallats que esperen preparats en un bol proper. 

La taula amb unes tovalles noves i els tovallons plegats i dins de les copes. De cop es gira, obra la nevera i toca l’ampolla de vi, no encara pot refredar-se un xic més. El vi negre ha de procurar-se que no es refredi massa per què aleshores li manca el bouquet. 

Mentre prepara el convit per a dues persones, torna a recordar com ha quedat amb la Mònica, la companya nova de l’oficina i fa un examen exhaustiu a l’entorn de l’habitació.  

Li agrada la mossa, moderna, jove però deixant lluny la vintena. Sap que té trenta-un anys, ha mirat la fitxa de l’empresa. Vol dir que no és un ocell de primera volada ni per l’edat ni pel seu aire desimbolt i capaç.  

Mentre revisa el menjar i fa esguards a la taula encén el televisor, no, és millor posar música i cerca dins el caixó del Cds un de música suau i apropiada per crear un ambient modern però apte per fer-se confidències. 

Mentre última tots els detalls se’n recorda de la cara de la seva mare. La Maria cada setmana visita el pis de solter del seu fillet, malgrat dit fillet tingui quasi la quarantena i fa dotze que viu fóra de les ales maternes. 

Sempre hi ha una tovallola, un pantaló per endreçar, una roba per cosir o si no tot serveix com excusa per veure al fill. Però avui el Josep ha entrat carregat de bosses que la mare, mentre ell guardava la jaqueta, ha tafanejat. Tant ordre en el seu fill la ha deixat sorpresa, sap que no és un Adan, però la jaqueta sempre quan arriba queda en una cadira del mateix menjador. Avui l’ha guardat en l’armari. 
 
Caram quin menjar tan ben triat.- pensa la Maria- Serà per fi que aquest noi trobarà parella.- Més calla no sigui es molesti, que els fills quan són homes i grans segons com... 

Quan el noi torna la Maria li diu.
¾    Caram, si què sopàrem bé.
¾    Mare!- Com qui reganya, contesta el Josep.
¾    Ai, noi, ja m’ho pensava que no era per mi.
¾    Mare!- Torna a dir el Josep.
¾    Sí, fill, sí. Mira si el teu pare em preparés un sopar així, mai m’ho ha fet, fins hi tot tindries un germanet.
¾    Va, mare!!! No continues i deixa el camp lliure que tinc moltes coses a preparar.
¾    Ja, les nouvingudes són més importants que les mares. 

El Josep li ha un petó i suaument l’empeny, com qui no empeny, acompanyant-la a la porta, fent-li una maganya i un dolç copet la fa sortir i pujar a l’ascensor. 

La mare pensa mentre l’ascensor baixa: Com han canviat els temps. 

Quantes coses hi ha que fer a la vida per cercar un instant de felicitat. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada