diumenge, 12 de maig de 2013

EL COMPANY

Les primeres hores d’un matí esplèndid cauen damunt el lloc d’acampada encara silent. Els pins, en amable conxorxa amb el sol, projecten ombres sobre el sostre de tendes i caravanes. Tothom encara dorm i bé cal aprofitar la fresca del matí per donar un tom pels voltants des dels quals s’albira un paisatge magnífic. Aquí no cal pas cap finestra per observar el cel; es veu nomes  alçant els ulls.

La pista que flanqueja el campament continua suau en mig de pins joves i camps d’userda i puc sentir el so lleuger de les meves passes petjant el sòl humit. En arribar al trencall l’opció s’imposa talment aquells contes entranyables de la infantesa: a la dreta ascensió amb fort desnivell, al mig camí planer i ombrívol i, a l’esquerra sender a peu de riera.  Les tres rutes tenen atractiu singular i, evidentment, la simultaneïtat és impossible. Caldrà exercir –encara que sigui en una passejada intranscendent- la facultat humana d’escollir.

M’abelleix el camí costerut i emprenc la pujada cap el Santuari de la Mata. Aleshores m’adono que em segueix. És un gosset marró descolorit amb les potes i el morro més fosc, ulls tristos, orelles moixes i cua escarransida. Els esbufecs li delaten l’edat; no és cap jovenet vaja! Mai no m’han entusiasmat els animals però, preveient que no podré desfer-me’n de bones en bones i, com que sóc incapaç de fer-li la guitza  accepto, si et plau per força, el caní company.

Durant tot el camí el Rubí no para de posar-se’m entre cames. Només de tant en tant  alguna papallona li atrau l’atenció i m’oblida momentàniament. De sobte m’he adonat que l’anomeno Rubí. Així es deia el ca d’uns veïns al qual duia els ossos cada dia quan era petita. Si en fa de temps! El Rubí ha estat l’únic gos amic que he tingut; tots els altres em feien pànic. Hauríeu hagut de veure els revolts que feia si en trobava algun per tal de no topar-hi!

Doncs bé, amb el meu nou amic al darrera i al cap d’una mitja hora d’ascensió arribo a l’envista del santuari i m’aturo uns moments a descansar. Que el Rubí continuï al meu costat ja em sembla natural i quan començo el descens ja n’hi m’hi fixo, segur que continua seguint-me. Molt em temo que també ell es troba sol i cerca companyia! I continua al meu darrera fins que retrobem el trencall dels tres camins de conte. Aleshores succeeix; en direcció contrària a la nostra s’atansa una parella amb dos infants. El Rubí no s’ho pensa pas dues vegades; es gira de cop i se’n va, movent l’escarransida cua, darrera els nens. Ni tan sols m’adreça una mirada de comiat. Se’l veu content amb la nova companyia!

Durant el curt trajecte que em resta per arribar al lloc de partida, el pensament se m’embardissa en enutjoses comparacions entre les actituds humanes i les dels altres éssers vius. El brogit del campament per sort, em trenca les cabòries. Algú de la colla ja deu preparar alguna cosa per dinar. Entro a la cuina i el més calent és a l’aigüera. Caldrà afanyar-se si no volem dinar a tres quarts de quinze.     

Roser Casals


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada