PESCADOR D'OFICI.

(Expressions estereotipades)

L’Antoni és un llop de mar, se sent més segur dins la seva barca, navegant per aquests mars,  que a terra ferma. Des dels quinze anys que és pescador. Va començar acompanyant al seu pare, que és qui li va  ensenyar l’ofici, per necessitat primer , però aviat en va fer la seva passió, la seva vida.

“Has de ser més dur que un roure” per fer aquesta feina . Encara ara al llarg dels anys recorda  aquestes paraules que li deia el seu pare, en aquells temps. També moltes vegades li deia “Tens el cap ple de pardals” i qui no els hi té als setze anys. Pensa que  “has de ser més llest que una guineu,” i recorda que “quan el gat dorm les rates ballen.”  Eren els savis consells que avui encara em ballen pel cap. A més a més,  ell, que era un home fort i dur,  “tenia les mans i el cor de mantega.” No ets pots refiar mai de la mar, per més calmada que estigui perquè de sobte es pot gira el temporal.

Això, és el que va passar aquell últim dia que vam sortir junts. El matí era encalmat. De sobte és va posar a  “ploure a bots i a barrals, “ el mar s’anava encrespant . Grans onades  a vegades netejaven la cobert de l’embarcació. Llamps i trons esberlant  el cel completament ennegrit. El pare anava arreplegant les veles... – Va ajuda’m  - cridava.  “Sempre estàs a Bàbia”  - Agafa fort el timó i virà a la dreta, que se’ns emporten les onades. Jo ho intentava però la barca no em responia. Talment com un joguet que anava al vaivé de les onades. Feia una tarda de gossos , havíem de tornar a port però l’embarcació anava a la seva. Semblava que “ trepitjàvem  ous”.

De sobte  un cop fort  de mar, va mig tombar l barca,   i el pare, va desaparèixer en la gola d’una onada. Vaig cridar, em vaig desesperar, no sabia que fer, tenia por. Ja no era un adolescent, però no podia  ajudar-lo. Només pensava quan bolcaria del tot el fràgil vaixell. El jove es va arraulir plorant al fons,  impotent sacsejat pel mar embravit. No sap quan temps va transcórrer allà dins.

El mar es va anar encalmant, uns altres pescadors el van anar a socórrer , a més buscaven al seu pare. Ell estava en estat de xoc. Sabia que no veuria més al pare. L’endemà les onades van retornar el seu cos inert a la platja.

Poc a poc es va anar recuperant de l’ensurt i del trasbals, encara que enyorava molt al pare, dins seu va renéixer una gran força que l’empenyia a tornar a la mar, a seguir els passos del seu progenitor. Tot i que la mare no volia que hi tornés més, l’Antoni va fer d’aquest el seu medi de vida. La mar, sap de la seva traïdoria, però té una força que l’atrau.

Avui recorda totes aquestes coses , mentre  parla  i les explica al seu nét de deu anys.  Vosaltres si que “ heu nascut amb la flor al cul” i no sabeu el que es patir per “ guanyar-se  les garrofes”   però tampoc coneixeu la immensa  satisfacció d’arribar a port amb la barca plena i negociar el preu del peix. T’estic  “parlant amb el cor a la mà” li deia al nen. Ara  cal que estudiïs  i després facis el que t’agradi a la vida. “No cal ser de pa sucat amb oli” però cal tenir clar el que volem i defensar-ho amb fermesa.

14/05/2015/